Marató North Face Endurance Challenge, San Francisco

Hola a tots i totes!

Ja he fet l'esperada Marató de Muntanya de San Francisco!!! :D Avui fa 3 dies i ha arribat el moment de fer-ne una crònica amb tranquilitat.

Divendres vaig volar a San Francisco i tot va anar com una seda. A les 3 de la tarda ja havia anat a la botiga North Face de San Francisco a recollir el pitrall, el chip per la cursa i els regals. Hi havia molt d'ambient a la botiga i només tenia ganes que fos l'endemà per córrer! Vaig fer un volt per SF downtown i em vaig acostar a casa l'Herni i la Gemma; els vaig esperar a un Starbucks on vaig prendre una xocolata calenta mentre planificava la cursa. La veritat és que el dia havia anat molt bé però la tos que ja estava desapareixent va tornar a fer acte de presència i no em trobava molt molt bé... De totes maneres m'era igual, només pensava en fer la cursa l'endemà encara que fos a base de paracetamols... :D Així doncs la "xuleta" que em vaig preparar m'indicava els temps per acabar en 4h. 30' i en el perfil m'hi vaig posar els llocs on hi havia avituallaments.

L'Herni i la Gemma em van passar a buscar i vam anar a sopar a un restaurant Tailandès que es veu que és famós i tot (Marnee Thai); s'ha de dir que tenia por de menjar a un Tailandès el dia abans d'una marató però vaig menjar molt bé! Després unes partides a ping-pong i a dormir. Realment no em sentia gens bé; em vaig posar el termòmetre i crec que va marcar 36,6ºC... Una mica massa alt, però en fi, no podia fer-hi massa... Bé, 1g de paracetamol i empastifada de VicksVaporub!

A les 6:30 sona el despertador, em preparo i esmorzo. Em trobo millor que ahir i amb els ànims de fer una marató vaig a buscar el bus 28 que em porta a Marina Middle School on uns busos de l'organització (els típics escolars, boníssim!) ens porten a l'altra banda del Golden Gate Bridge (Fort Barry), on es fa la sortida i arribada.
Fa un dia esplèndid per córrer perquè fa fresqueta i un sol espectacular! Ja han sortit els 350 corredors de les 50 milles i els 350 dels 50km, ara només quedem els 200 de la Marató. A mesura que va arribant gent hi ha una cosa que em sorprèn molt, hi ha moltíssimes dones comparat amb qualsevol cursa catalana... I més tenint en compte que es tracta d'una marató... M'he pres un paracetamol i en porto un per mitja cursa... No vull que el costipat em molesti durant la marató!
Sortida puntuals a les 9:00, la gent surt amb molta calma i em poso entre els 10 primers sense forçar. M'emociono en veure que sense anar a un ritme molt fort puc acabar en molt bona posició (segurament la gent bona està corrent a les 50 milles o 50Km). Vaig tirant i tinc molt bones sensacions durant la primera pujada i baixada, repeteixo que no estic forçant gens i ara ja estic entre els 8 primers. I així arribo al 2n avituallament on hi ha una estora pel chip: 7a posició general i 1h. 13' 12'' per fer els primers 14.3km... Gens malament per una marató de muntanya!

Després d'això se m'atravessa alguna de les pujadetes abans del 3r avituallament (mitja marató) però sempre corrent i recuperant molt bé a la baixada. Més o menys 1h. 52' per la primera meitat i ja em noto una mica tocadet, per això reposo bé a l'avituallament, menjo força i em prenc un paracetamol. Ara toca un tram d'anada i tornada amb una petita pujadeta que a la tornada serà baixada però en general força planer. M'ho prenc en calma per intentar afrontar en condicions els darrers 12km amb les 2 pujades mortals. Quan torno a l'avituallament torno a parar a menjar i afronto la pujada duríssima a peu i totalment trencat... Les rampes comencen a aparèixer i a la baixada començo a patir més perquè no puc córrer per culpa de les rampes... Per cert abans d'arribar al final de la baixada un turista català em diu "Va ànims!", em poso a 100! Arribo al final de la baixada, avituallament 5 (el mateix que el 2n) al quilòmetre 32.8 en en 11a posició i 3h. 18' 08''. Rebentat, estiro per intentar amagar les rampes... però res. Em queda un infern de 10 quilòmetres per arribar a la meta. Realment mai m'he plantejat seriosament retirar-me en una cursa, i mai ho he fet, però aquí estava en una situació força límit. És curiós que això fos més dur que la Matagalls que va durar 12 hores, però és que cada cursa és diferent i fins i tot una cursa de 10Km es pot convertir en una cursa duríssima segons l'entrenament/clima/dificultat...
Els moments més difícils que he passat en cursa serien la primera marató a Amsterdam on vaig patir moltíssim del quilometre 32 al 37 més o menys, caminant, amb molt de flato i veient com passaven els minuts i la gent... Després aquests últims quilòmetres de la marató de San Francisco i el pitjor segurament la mitja marató del half-ironman a Calella... Com vaig patir aquell dia!
De totes maneres, tot i la frustació de veure que per molt que t'esforcis no pots córrer i adonar-te que la gent et va passant i que el teu objectiu s'escapa, tot i això m'hauria de trobar en una situació molt més límit per retirar-me... Així doncs vaig fer els darrers 10km gairebé tots caminant (el pitjor era la baixada), donant tant com podia i esquivant les rampes que m'amenaçaven a cada passa que feia... Repeteixo, duríssim. Quan podia intentava córrer una mica però normalment no durava ni 30'' que havia d'aturar-me. El darrer quilòmetre vaig fer un esforç inhumà per córrer i entrar trotant a l'arribada amb 4h. 37' 12''. 22a posició final (8 dones davant meu; 90 homes i 75 dones han acabat: gairebé paritat en una marató, espectacular! Dones catalanes espavileu-vos que en aquest sentit les californianes us repassen de dalt a baix!) i 4t de la categoria de 21 a 29 anys.

Pensareu que si l'objectiu era 4h. 30' no he acabat tan lluny però veient com va anar la cursa podria haver acabat fàcilment entre els 10 primers i fent unes 4h. 10'. El que em sap greu és acabar amb aquest mal regust d'haver de caminar sense voler-ho i acabar rebentat. A mi m'agrada acabar alegre! M'és igual el temps però m'agrada acabar amb bones sensacions. Si hagués fet 4h. 37' sense patir estaria contentíssim, però no comptava amb aquestes rampes... A més, mai sabré quin temps hagués fet sense les rampes, però com ja he dit crec que m'hagués acostat a les 4h. fàcilment... Una llàstima però se tot se n'ha d'aprendre.
Crec que hi ha 3 factors que ho van provocar. Per una banda el costipat segur que va tenir algun tipus d'efecte negatiu, tot i que no crec que molt important. Després que els últims 10 dies no vaig poder entrenar pel viatge a Mèxic (on precisament vaig costipar-me). Però el més important és que no vaig entrenar gens en pujades... La majoria de l'entrenament ha estat en pla i només he fet un parell de tirades "llargues" de "només" mitja marató. Segurament aquest entrenament hagués estat suficient per una marató "normal" però era una mica just per una marató de muntanya amb 1377m de desnivell positiu...

Després de tot reflexions molt positives. Tot i la punxada final, els primers quilòmetres vaig anar com una seda i tinc un entrenament excel·lent per curses de 20-25Km. A partir d'aquí ja dic que el meu proper objectiu seriós és la Marató de Barcelona el 25 de març. Tot l'entrenament que he fet i la mateixa Marató fan una base molt bona per aquest proper repte: si no hi ha cap lesió i puc entrenar sense problemes intentaré baixar de la barrera de les 3h! Sé que és una mica agosarat, és un somni que tinc i crec que és el moment d'intentar-ho. El meu rècord és 3h. 22', així que hauré d'entrenar fort per fer-ho, però crec que puc. La mitja de Montornès, on estic inscrit amb tota una colla dels Fondistes Blanes serà una prova important l'11 de març per veure les possibilitats reals d'acostar-me a les 3h.

Encara arrossego molèsties importants als bessons de la marató i tot el cap de setmana a San Francisco amb l'Herni i la Gemma (merci per acollir-me!), he patit una mica per caminar per aquests carrers amb tantes pujades i baixades... Espero estar recuperat (cames i costipat) a finals de setmana per poder sortir a córrer mitja horeta!
I ara ja ha començat el compte enrere per la visita dels pares i la Yas! El divendres 16 arriben i estarem de ruta fins el 30 que agafem l'avió per tornar cap a casa!

Fins ben aviat!


PS1. Fotos de la Marató North Face Endurance Challenge, San Francisco
PS2. Resultats de la Marató
PS3. Dades del rellotge a Movescount

Entrevista Celobert i Mèxic!

Hola amics i amigues!

Tot i que jo ja fa temps que ho sabia, finalment la setmana passada van publicar l'entrevista que em va fer via mail l'Aitor Roger pel Celobert. És d'aquelles coses que sempre havia somniat! Penso que el Celobert és la millor revista blanenca, té un disseny molt modern i una ideologia molt acord amb els meus pensaments... Sempre que la llegeixo hi trobo coses interessants i la veritat és que sortir-hi m'ha fet moltíssima il·lusió, molta més de la que us podeu imaginar!! A més, després de veure com ha quedat tot plegat encara estic més content, amb la foto de San Diego de fons com a peu de pàgina... I també l'escrit! Aquí us deixo l'entrevista per si no l'heu llegida encara:

El dijous passat va ser "thanksgiving" als Estats Units i divendres era festa també, així que ho vam aprofitar amb uns amics que he fet aquí per fer un viatget a Mèxic. Dimecres vam passar la nit a Tijuana en una festeta mexicana i també vam anar a un bar. L'endemà vam agafar l'avió cap a La Paz (Baja California Sur) on hi hem passat 4 dies en una palapa ecològica a Cabo Pulmo (he creuat per primera vegada el tròpic de cranc!!!). No havia estat mai en un lloc tan verge... Sense electricitat, carreteres sense asfaltar... Relax total... i més! Vam fer snorkel i vaig veure peixos i coralls que no havia vist mai, també vam anar a fer una excursioneta per un parc natural i ens vam banyar a unes aigües termals magnífiques! I per acabar el dilluns abans d'agafar l'avió vam nedar amb tauró balena a la badia de La Paz (un lloc on sempre n'hi han perquè hi van a reproduir-se). El tauró balena és el peix més gran del món (les balenes són mamífers) i no és perillós (només per la seva grandària...), doncs s'alimenta de macro algues, plàncton i petits peixos; fa entre 3 i 10 metres de llargada i el que vam veure nosaltres feia uns 4 metres... Petitet però impressionant... Imagineu-vos nedar amb un bitxo immens al teu costat! Una experiència increïble!

I ara ja estic a punt per una de les coses més importants! La North Face Endurance Challenge de San Francisco! Em vaig ins inscriure a la marató abans de venir cap aquí (també fan cursa de 50Km i de 50 milles), aprofitaré el viatge per visitar l'Herni i la Gemma i passar uns dies a San Francisco que diuen que és de les millors ciutats dels USA i amb certes similaritats amb Barcelona... Veurem!

Pel que fa a la marató intentarem fer-ho tan bé com puguem! He entrenat força bé però aquesta setmana he estat mig constipat i no em trobo al 100% (igual que abans de la Matagalls... tan de bo vagi igual de bé), i a més és una marató de muntanya i segur que serà duríssim amb 1377mts de desnivell positiu; així que simplement vull disfrutar-la i passar-ho molt bé mentre la faig (a veure si ens podem acostar a les 4h. 30' tot i que serà difícil).

[En principi podeu seguir els temps en viu a la meva pàgina de facebook  on s'han d'anar actualitzant automàticament durant la cursa (sortida 18:00 de dissabte hora catalana)]

Apa, doncs aquí ho deixo per avui! La propera entrada sobre la marató! A veure com ha anat!

Salut!

PS. Fotos Mèxic!

Copa Amèrica, un somni fet realitat!

Aquest cap de setmana he fet realitat un dels meus somnis de quan era petit. Segurament actualment no era tan important com fa uns anys, suposo que quan et fas gran tot es relativitza, però igualment era d'aquelles coses que em feia moltíssima il·lusió poder veure alguna vegada en la meva vida. Us estic parlant de la Copa Amèrica, la competició esportiva internacional més antiga del món, i el que és considerada la F1 de la vela.
Durant molts anys vaig fer vela de petit (dels 8 anys fins ben bé els 18, al començar la universitat). Doncs bé, durant tots aquests anys la gent sol mitificar la Copa Amèrica, és la competició on tot navegant li agradaria participar... Sempre recordaré que un dia ens van passar la peli "La força del vent" que va sobre la Copa Amèrica i que em va quedar gravada!

Doncs bé, després de dos Copes Amèriques a València, no hi vaig poder anar tot i que m'ho vaig plantejar... I la setmana passada, gairebé de rebot em diuen que estan fent les America's Cup World Series a San Diego! Són una sèrie de regates que fan al voltant del món per preparar la Copa Louis Vuitton (que decidirà qui s'enfronta l'anterior guanyador en la Copa Amèrica. Evidentment que no és la Copa Amèrica en sí el que he anat a veure, però jo el que volia era veure els vaixells i, a ser possible veure'ls navegar... Doncs bé, així com a València sortien força lluny a navegar, aquí a San Diego feien les regates a tocar del port... Increïble! A més a més de veure tot el muntatge els vaig veure navegar pocs metres!!!!
He de reconèixer que l'experiència no em va decebre de cap manera, és espectacular veure la velocitat que poden arribar a agafar i l'acceleració que tenen quan es posen a cenyir seriosament...

Per anar a veure la Copa Amèrica vaig anar al centre amb bicicleta (20km anar, 28km per tornar) i vaig aprofitar per visitar el portaavions USS Midway que està a San Diego funcionant com un museu. La idea era veure les regates des del portaavions i de pas visitar-lo. És impressionant veure un portaavions per dins... Realment és com una ciutat, hi havia de tot (menjadors, dentistes, UCI, metges, màquines de cosir, per planxar, un mini supermecat... Tecnològicament imponent. De totes maneres molt trist veure que els Estats Units d'Amèrica no se'n penedeixen de res del que han fet i que si s'haguéssin de tornar a posar en una altra guerra ho faríen sense cap problema, és més, no paren de fer-te veure que sense les guerres no seríen lliures... Em va semblar tristíssim que a les sales on decidíen els objectius, hi mostréssin mapes reals de ciutats del Vietnam o de la guerra del Golf que havíen bombardejat... No vull ni pensar què li pot passar pel cap a un visitant d'algun d'aquests països. Repeteixo, tristíssim. Certament hi ha coses en què els americans foten molta pena... En fi...

I finalment avui diumenge hem anat a fer un cim amb uns de la feina! Granite Mountain (1717m) al parc d'Anza-Borrego. Déu ni dó la muntanyeta, uns 900m de desnivell positiu i 3 hores fins arribar-hi! Realment m'ha fet molta il·lusió fer un cim a Califòrnia! Estic més content que un gínjol! A més hem vist una taràntula! M'ha semblat mona i tot! :D

Tot i que encara em queden 4 setmanes aquí encara falta el més esperat!! Dijous, aprofitant que és "thanksgiving" marxem a Cabo Pulmo (Mèxic) amb la gent que hem conegut per aquí... I la setmana següent vaig a San Francisco a córrer la marató de muntanya i a visitar l'Herni i la Gemma (uns companys biotecnòlegs). I després en dos dies ja arribaran els pares i la Yas per fer un viatge que tinc mooooooltes ganes de fer!

Apa, espero que us vagi tot molt bé! Fins aviat!

PS. Com sempre, teniu més fotos al FB!

Anza-Borrego Desert, Venter, Nobel...

Hola de nou a tothom! Avui m'he propost ser breu! Intentaré no passar-me...

Primer de tot ja haureu vist que he canviat el format del blog... Espero que no us molesti que vigili tot el que llegiu :D

El passat cap de setmana vam organitzar una bona sortida al desert d'Anza Borrego (State Park). A la feina vaig conèixer un canadenc (Greg) que em va dir que sempre que podia marxava d'acampada a un lloc o altre i que quan vulguéssim podíem fer una sortida. Doncs bé, juntament amb la Maria, en Jeroen i un altre de la feina (Jeff) anar-hi el passat 5 i 6 de novembre. En Jeff i en Greg éren el organitzadors i la veritat és que s'ho van currar... Ens van portar a una zona molt salvatge... I una bona prova d'això és que en tot el dissabte no ens vam trobar ni una ànima pel desert. Es tractava de visitar unes coves que es formen a causa del vent (Wind Caves) a la zona d'Ocotillo. Per arribar-hi vam seguir el Fosil Canyon i després vam baixar un altre canyon del qual no en sabem el nom però que va ser espectacular: vam haver de baixar per una corda i sortejar diferents obstacles per arribar a la sortida (una mica a l'estil de la peli 127 hores... Però sense patir cap "contratemps").

Després d'això amunt i avall per arribar a les espectaculars coves, dinar i tornada més o menys pel mateix camí. Després en Jeff va tornar cap a SD i nosaltres quatre vam anar a una zona d'acampada a passar la nit. Sopar, ratolins, foguera, estrelles... I de bon matí l'udol dels coiots... Espectacular! Important saber que alguns animals comuns són les serps, taràntules (en vam veure una amb el cotxe), escorpins... Però bé, per això són les tendes no? De totes maneres amb el fred molts d'aquests no es mouen.

Diumenge gran esmorzar mexicà a Borrego Springs i passejada pel Palm Canyon (zona ben senyalitzada que porta fins a un oasi), després cap a Julian on vam menjar uns "apple pies" molt típcs dels EEUU i especialment d'aquesta població situada a 1200m d'alçada. I després de tornada cap a la civilització després d'un cap de setmana d'aventura, descoberta i relax alhora.

Mentre caminàvem pel desert cada passa era una sorpresa... No m'ho esperava. Ja havia estat al desert al Marroc i ja vaig veure que hi ha molta varietat però aquí ha estat encara més espectacular: primer vam començar per un caminet força tranquil, però de seguida vam pujar a un coll força elevat i a partir d'allà vam descendre per un "canyon" amb vistes espectaculars i sorprenents. En sortir-ne, la immensitat del desert se'ns presentava al davant, vèiem les coves a la llunyania però havíem de pujar i baixar mil cops per una sorra fangosa per arribar-hi. Cadascú seguia el camí que més li convenia, no és com a la muntanya que normalment segueixes les marques... Aquí et fas tu la ruta que vols i has d'estar molt atent per no perdre't. Fotos espectaculars en aquesta zona sota un cel blau immens. Una vegada a les coves, aquestes encara donen una visió diferent del desert, a més tota aquesta àrea havia estat un gran oceà i no parem de trobar fòssils de petxines, cargols, ostres... Tots molt espectaculars.
Tornant cap al cotxe reflexiono sobre l'excursió. Diguem que és una experiència caminar pel desert i que m'ha entussiasmat molt més del que m'esperava, però de totes maneres penso que els pirineus són molt millors. Per mi segueixen tenint molta més varietat de paisatges i la vida que hi ha (arbres, arbustos, llacs, animalons...) transmet unes sensacions que no m'ha transmès el desert. De totes maneres no deixa de ser molt autèntic (sobretot pel tema de que tu mateix et fas el teu camí) i amb vistes molt espectaculars.

Això és tot sobre les aventures... Us deixo un parell de curiositats força importants a les postdates! Una abraçada a tots i fins la propera!


PS1. Dijous passat, en Craig Venter (el director del centre on treballo i el principal investigador que va posar a punt la tècnica per seqüenciar el genoma humà) va convidar força gent del centre a casa seva per celebrar el seu 65è aniversari... La casa molt espectacular, fins i tot et rebien uns aparcacotxes i hi havia còctels i per menjar sushi... Vaig saludar en Venter i prou, la veritat és que no hi va haver gaire conversa. Per cert, té un gos que es diu Darwin...

PS2. Durant la sortida al desert, en Greg ens va explicar que a la feina hi ha un premi Nobel! I a sobre sempre el veig passar pel costat del meu despatx! És en Hamilton O. Smith, nobel el 1978 juntament amb altres dos investigadors per la seva feina sobre els enzims de restricció. Destacar també la presència de Clyde Hutchinson, un dels primers investigadors en treballar en genètica molecular, la seqüenciació de la primera molècula de DNA i actualment treballant amb mycoplasmes com a model de cèl·lula mínima. El més curiós és que tots dos formen una parella inseparable, divertida i molt amable! Als enllaços teniu més informació sobre ells.

PS3. Fotos de la sortida al Facebook!

Un mes increïble!

Hola a tothom! Just avui fa 4 setmanes que vaig arribar a San Diego i sembla que fos ahir! És un bon moment per fer una 3a entrada sobre la meva estada als USA. Primer de tot dir que he tingut la sort de conèixer gent molt maca i que gràcies a això estic fent de tot... i més! Cada setmana és millor que l’anterior i el proper cap de setmana segurament anirem a un parc a acampar i a fer una excursió... I això m’encanta!

I perquè dic que cada setmana és millor? Doncs perquè fa dues setmanes divendres vam sortir amb en Jeroen, l’Ainhoa, en Suso (els madrilenys que vam conèixer al Whale Watching) i en Luis (un amic seu de Barcelona) per San Diego Downtown (el centre) i va molar molt veure l’ambient que es respira a la zona més famosa: Gaslamp. L’endemà en Luis marxava uns dies a Hawaii, i el vam acompanyar amb l’Ainhoa a l’aeroport, però el millor és que la furgo que té en Luis és hipermegautèntica! No us ho podeu imaginar el que significa anar per Califòrnia amb aquesta furgo :D 

En fi, que després d’això ens vam trobar amb en Suso i en Jeroen per anar a fer surf! La primera vegada a la meva vida... i a sobre m’estreno a Califòrnia, flipa! Gran experiència, vaig aconseguir aixecar-me i aguantar-me uns segons (molt pocs), però el més increïble és la velocitat que agafes quan se t’emporta l’onada... És brutal... I evidentment si fos capaç de posar-me dret més estona encara seria millor! De totes maneres l’objectiu era fer surf algun dia i això ja està fet... No sé si tindré la oportunitat de tornar-hi aquí. 

Després d’això vam anar a sopar tots 4 i sense voler-ho ni planejar-ho vam passar una gran nit de birres anant primer a un precipici i després a la platja petant la xerrada i passan-t’ho genial! Però a més a més, d’aquestes xerrades en va sortir que estaven planificant un viatge a Los Cabos (la zona sud de Baja California Sur, Mèxic) per “thanksgiving” que hi ha 4 dies de festa... Doncs bé després de quatre mails durant la setmana passada ja està tot lligat: ANEM A MÉJICO!!

Després d’aquest emocionant inici de cap de setmana el diumenge em vaig llevar a punt per connectar amb “El Xiringuito” i després relaxar-me i passar tot el diumenge tranquil·lament a casa.

Dilluns va arribar la Maria, és del CEAB i estarà aquí un mes per treballar també amb les dades. Li agrada molt escalar, i ha fet molt de pirineus, alps, camino, i ha estat al Nepal... Digue’m que no ens avorrim a l’hora de dinar perquè tenim força coses de què parlar! J

Aquest darrer cap de setmana tampoc ha decebut... Dissabte, per començar, em vaig llevar ben aviat per a connectar amb els Pioners i Caravel·les del Cau; vam fer quatre cosetes via skype i va ser molt divertit poder estar una estona en contacte amb ells! Jo m’ho vaig passar molt bé i espero que ells també! A més a més, aquesta setmana és Halloween, i aquí s’ha de celebrar! Així que una companya “autòctona” de feina de l’Ainhoa li va dir un lloc on feien una festa súper autèntica. A la tarda vam anar a comprar les coses que necessitàvem amb en Jeroen i l’Ainhoa i després vam anar a buscar la Maria i vam sopar i “maquillar-nos” a casa l’Ainhoa. Després vam anar cap a la casa, situada al port... Estava tot molt ben decorat (amb teranyines, i com si fos una “casa de la por” i evidentment, amb les típiques carbasses, per cert, molt “currades”), hi havia molt bon ambient i era gratissssss (sí, sí, la beguda també)! Resulta que era una empresa i havien muntat la festa allà... Increïble! 

De fet hi havien les pantalles dels ordinadors per allà i fins i tot algun treballador hi tenia l’iPhone carregant per allà sobre... En una festa que potser hi havia 100 persones i que no sabies a qui coneixies i a qui no: impossible a Catalunya no creieu? Però bé, el tema és que estàvem a una festa de Halloween als USA i amb molta gent molt motivada amb les disfresses! De fet per a ells és carnaval doncs després no el celebren. I així vam passar la nit, amb la meva cara de “calavera” i de bon rollo!

Diumenge no tenia ganes de quedar-me a casa com la setmana anterior i feia un dia fantàstic per anar amb bici, així que després de fer una connexió ràpida però intensa amb “El Xiringuito”, vaig anar fins a Solana Beach (una horeta més o menys desde casa amb bici, cap al Nord), que m’ho havia recomanat en Lluís! M’ho vaig passar molt bé jo solet amb la bici i esoltant el nou disc de Coldplay: Mylo Xyloto (no me n’esperva gaire però he de dir que m’agrada força)! A part de que vaig punxar roda i vaig haver de buscar una botiga de bicis (que per sort estava oberta) on poder-ho arreglar, el passeig va ser fantàstic i em va agradar molt.

I així arribem a un mes d’estada a San Diego. No puc demanar més, he tingut sort de conèixer la gent indicada en el moment/lloc adequat i s’ha d’aprofitar! A més, a la feina aprenc molt i tot va rodat, així que no em puc queixar de res. Pel que fa als entrenaments per la marató de muntanya de San Francisco, cada dia em sento millor. Faig sèries i surto uns 50’ cada dia acompanyats d’una bona sessió d’estiraments que em va molt bé. El fet d’anar a córrer i veure que vaig bé també m’anima molt, així que res: “on fire” i prepareu-vos per quan torni!

Ens veiem!

Més fotos al faceboooooook!


PS. Merci a tots els que llegiu el bloc! M'agrada fer-ho i veure que algú s'ho llegeix de tant en tant! Merciiiiiiii! :D

Pacific Beach & Whale Watching

Hola de nou a tots! Segona setmana a San Diego! Per aquí les coses van molt bé, la segona setmana de feina no ha tingut res d’especial, a part de que m’agrada el que faig i van sortint resultats! Ai, i una altra cosa molt important, vaig anar a córrer de dimecres a divendres; quan arribo de la feina amb la súper-bici, encara queda mitja horeta de sol i surto a córrer per uns camins que hi ha per aquí (Rose Canyon) i després uns estiraments, dutxa i sopar veient “The Big Bang Theory” (és una sèrie que ja fa temps que segueixo, tot i que a Blanes no em dóna per veure-la), m’encanta, són boníssims! Des d’ahir que a més a més estic seguint un pla d’entrenament per intentar arribar en bones condicions a la North Face Marathon de San Francisco (3 de desembre), la veritat és que vaig bé i amb el nou rellotge Suunto T3d puc controlar els km i ritmes que segueixo, així que intentaré entrenar bé i fer-ho el millor que pugui a SF!

Dissabte jugava el Barça i tenia planificat anar amb la bici a Pacific Beach on hi ha un bar (Costa Brava), que que vaig trobar per internet que dóna la majoria de partits... El problema és que m’hi vaig estar 55’ amb bici... Però bé, ja era el plan i a més aprofito per entrenar també! La veritat que m’esperava trobar-hi més seguidors, però estava sol mirant el Barça... Però els cambrers molt bé (éren les 11 del matí i no hi havia massa feina) i flipen amb en Messi i el Barça en conjunt! Cerveseta, truita i 3-0 pel Barça (jugava contra el Ràcing de Santander).

Després d’això el plan era comprar-me un casc de bici, perquè hi vaig molt i passen forces cotxes; ja duia una llista de botigues de bici per allà prop del bar (Garnet Av. de Pacific Beach: hi ha un piló de botigues i de tot!), i a la primera vaig trobar un casc que estava bé i ben baratet (24€). Segon pas, anar a una botiga de bambes que també quedava allà a prop i comprar-me definitivament unes bambes de córrer. Molt bé els de la botiga que m’aconsellen i me les deixen provar corrent pel pàrking! Però finalment em quedo amb les mateixes que tinc a Blanes les Mizuno Precission, com que ja m’han anat bé prefereixo no arriscar a comprar-ne unes de diferents. I tot content amb les noves compres cap a visitar l a platja de Pacific Beach i Mission Beach, és a dir, fer tota la costa fins al riu. Espectacular, la gent a la platja jugant a volley, amb estels, fent surf... I moltes de les cases (moltes que en realitat són casalots!) just davant de la platja amb gent prenent el sol i descansant o amb gent jove passan-t’ho bé amb música i tots els ingredients californians que us pugueu imaginar!

És fantàstic poder passejar amb bici sense cap preocupació, realment vaig disfrutar d’aquell passeig i el bon temps que feia. A la tornada vaig passar també per Mission Beach que és una zona on hi ha unes entrades d’aigua del mar i parcs de gespa amb taules on la gent va a fer-hi barbacoes. Després d’això cap a casa que encara em quedava una bona estona de bici... Al final 16,4Km per anar fins al bar, 15km passejant tranquil·lament i 15 km de tornada a tope, un bon entrenament! I demà... aaaaaaah demà: aquesta setmana ens han enviat un mail a la feina que el Museu d’Història Natural de San Diego organitza creuers per veure balenes i aquest diumenge és l’últim dia! Li vaig dir a un company de feina que és belga i es diu Jeroen i de seguida s’hi va apuntar, demà em passarà a buscar a les 9 que ell té cotxe.

El cel està una mica tapat, però no fa pinta que hagi de ploure; en arribar al moll ens diuen que enlloc de sortir a les 10:00 sortirem a les 11, així que anem a fer un vol pel moll i ens expliquem el nostre historial científic i com hem anat a parar a San Diego, ell hi està fent el postdoc i porta 7 mesos aquí, quan en principi un postdoc dura uns 2 anys i mig. També intercanviem opinions sobre els Estats Units i la seva gent, molt interessant! A més em diu que al principi també li costava molt entendre’ls i que li sembla que el seu anglès no millora gaire... Això són coses que van bé sentir d’altre gent perquè a vegades em sembla que sóc l’únic que em costa entendre algunes coses! De totes maneres, com ja vaig dir a l’altra entrada aquest cop estic patint molt menys que quan vaig ser a Londres. Finalment embarquem: mentre sortim del moll veiem la base militar i de submarins (en veiem un d’immens a fora que estan arreglant, espectacular) i també una pila de lleons marins barrejats amb diferents ocells i gavines; i només sortir un pèl enfora una pila de dofins ens donen la benvinguda a l’oceà Pacífic!

Les coses que hem vist amb poca estona... i això que falten les balenes! La veritat és que al ser l’últim creuer de la temporada em fa l’efecte que no em veurem... A més fa un dia gris que no convida a que les balenes surtin a passejar... I així anem tirant mar endins, mar enllà fins que de sobte comencem a veure a la llunyania les típiques bufades d’aigua... Increïble! Són balenes blaves! L’animal més gran que ha existit mai, poden arribar a fer 33 metres de llargada i pesar 172 tones... Una bestialitat. Quan ens hi acostem normalment se’n van, però en l’estona que les vam veure hi va haver dos moments clau: el primer va ser quan una d’elles després de bufar es va enfonsar, vam veure la seva esquena sortir del mar i finalment una bestialitat de cua que sortia per acabar enfonsat-se enmig del mar, espectacular; el segon moment va ser quan en vam veure una força a prop del baixell, un reflex blanquinós dins l’aigua, però no un reflex qualsevol, un reflex immens. Després d’això ens vam anar movent i vam anar fins a un altre vaixell que observaven com dues balenes amb gep (humpback whale) feien acrobàcies... Aquestes són les típiques que salten i llencen el seu cos contra el mar; ho poden fer perquè són més “petites” (14-15m i entre 40 i 50 tones). I aquí és  quan ja et quedes sense paraules admirant la màgia de la naturalesa...

Feien de tot: jugat amb la cua, les aletes, saltar... I a més a més uns sorolls espectaculars: al respirar, al caure contra el mar... Va ser un espectacle, de debò que va ser una cosa fora del normal; ens acompanyaven dues guies del museu d’història natural que al final del creuer ens van dir que havia estat la millor sortida en tot l’any, i no ho van dir perquè sí, perquè se’ls veia a la cara que el que havien presenciat no ho veien cada dia. És cert que a vegades ja enganxen les balenes amb gep fer aquestes coses, però mai durant tanta estona... I  a més que en va enganxar més d’una parella! 

I finalment per si no n’hi havia prou vam veure un parell de rorquals comuns (fin whale), aquests es veu que també es troben pel Mediterrani; és el segon animal més gran del món i tenen una petita aleta a l’esquena que els diferencia. Al ser tan grans no salten i són molt menys espectaculars que les “humpback whales”, però igualment gegants!

Deprés de tantes emocions cap a port... Per cert, en aquest viatge hem conegut un madrileny i una madrilenya que treballen a l’ICM de Barcelona i també estan fent una estada aquí a un institut oceanogràfic (Scripps Institution of Oceanography) fins desembre. Hem quedat per divendres que es veu que tots els divendres tenen birra gratis a l’institut (està a La Jolla Shores), així que suposo que hi anirem amb en Jeroen. I també tenim plans per intentar fer surf algun dia... Així que a tope!

Més fotos al facebook!

Ale doncs, aquí ho deixo que ja m’estic fent pesat altra vegada! Seguiré informant desde San Diego, Califòrnia.

PS. Com m’agrada posar aquesta coma i després Califòrnia  :D  Vagi bé!

Primera setmana a San Diego (California)

Hola a tots desde La Jolla (San Diego, California). Ha arribat el moment de fer server el bloc per una cosa no esportiva! Però igualment una gran aventura! És diumenge 9 d’octubre de 2011 i ha passat gairebé una setmana des que el 4 d’octubre vaig aterrar a Los Angeles a les 3:00pm.

El viatge va començar dilluns a les 8 del matí, l’últim dia que passava a Blanes... Ja us ho podeu imaginar... Tot el dia preparant cosetes, amunt i avall... Gran sopar amb la Yas a la Tagliatella i després d’arribar a casa a les 12 de la nit evidentment no em posaria a dormir per llevar-me a les 4... (amb els nervis tampoc m’hagués adormit...). Així que res... Acabar de tancar la maleta, mirar quatre cosetes a internet, afaitar, dutxa, i cap a l’aeroport de Barcelona amb el pares on hi arribem a les 5:30 del matí. Facturar, acomiadament i cap a l’avió que m’ha de portar a Londres on hi aterrem a les 8:45 (hora anglesa). En principi a les 11:05 surt l’avió d’American Airlines cap a Los Angeles, així que no tindré massa temps de fer res, tot just buscar d’on surt l’avió, passar un control de seguretat i menjar un pizza del “Pret a Manger”. Després d’això cap a l’avió! La veritat és que no m’esperava menys: 8 fileres de seients, pantalleta de tele, seients còmodes, manteta, coixí... Excel·lent!

Tot a punt per passar-hi 11 hores! Enlairem a les 12:02 amb una hora de retard i realment el vol perfecte: bon menjar i sovint, moltes pelis bones (vaig veure “Capità Amèrica” i “Resacón 2”; dos pelis que volia veure i no havia vist), alguna dormideta (tot i que no massa), llegeixo coses de la feina que volia repassar abans d’arribar als USA... En definitiva, molt bé el trajecte, llàstima que vam passar just per sobre Las Vegas (a la pantalleta també hi havia un mapa que deia per on passàvem) però no ho es veia perquè estava núvol... Tot i això en aterrar a Los Angeles, 14:47, brillava un sol magnífic.

I ara ve el pitjor del viatge... Una hora de cua per passar l’aduana... Molt mal gestionat perquè hi havia dos cues, una que tenia 5 agents i la que estava jo que en tenia 2... En fi, que va ser per desesperar-se. Sort que al passar-hi no vaig tenir cap problema! I després en bus (1 hora) cap a Union Station per agafar el tren a San Diego... Però PAM! Acabo de perdre el de les 17:10 i no n’hi ha cap fins a les 20:00, cosa que vol dir arribar a San Diego sobre les 23:00 i el jefe no em vindrà a buscar... Però agafo un tren que m’acosta força a San Diego (Oceanside), on hi arribaré a les 19:30. Finalment aquí agafo un taxi que em porti a casa perquè en Chris (jefe) diu que ja m’ho pagarà... La broma costa 75$! Però la veritat és que no tenia gens de ganes d’esperar-me fins les tantes... Estava rebentadíssim després de més de 48 hores sense dormir com Déu mana. A la casa hi ha en Tim, és un home que sobrepassa la quarentena i sembla bona gent; la casa està molt bé, a part del tema formigues al llit... En fi, que la primera nit la dormo al sofà amb el sac de dormir, però demà ja quedarà tot solucionat.

L’endemà amb bus cap a la feina, tot i que igualment he de caminar mitja horeta. Bones sensacions el primer dia, reunió amb el jefe per situar-me, despatx amb ordinador amb 2 pantalles (compartit amb un post-doc que es diu Rubin), email i tot configurat... Molt bé! Per dinar passa un camió a on la gent compra el dinar... Mola molt! Al plegar plou i en Rubin em porta a casa amb el seu cotxe! Compres al Vons (súper just davant de casa), on també hi ha un bar que tenen internet... Mola molt perquè hi ha molt de jovent amb ordinadors prenent alguna cosa! És on hi passo l’estona fins que vaig a dormir (sobretot acabant de preparar i enviant la carta pels Pioners i Caravel·les! A veure si es súpermotiven per fer moltes coses i que sigui un gran any! Jo me’n moro de ganes!).

Dijous, a les 10 toca videoconferència amb tot el grup que treballem les dades del projecte: Shibu, Chris i jo desde San Diego i Doug, Johannes i Mathangi desde Rockville (l’altre centre del JCVI, a la costa est dels USA). Brutal la videoconferència, supermegacrack! HAHA! :D

Després d’això petita reunió a la tarda amb en Shibu per encarar els primers anàlisis i després en Chris em deixa la bici d’un estudiant que ara és fora: és una bici de carretera força antiga (Bianchi) però que va súper bé! Torno a casa amb la bici i em sento com un nen amb sabates noves, passo per el centre comercial University Town Centre i és increïble, és immens i hi ha de tot! Dia fantàstic i cap a sopar, bar i a dormir. Divendres a la feina dia més tranquil, dinar a un altre camió més professional que et fa el menjar allà mateix i et dóna un platet amb amanida i tot! Al tornar cap a casa amb bici vaig a descobrir un altre centre comercial (La Jolla Village, no tan impressionant com l’altre però Déu ni dó!).

I ja ha arribat dissabte! Em llevo aviat per parlar amb la Yas però finalment per problemes tècnics no podem parlar. Passo el matí al centre comercial UTC (mirant vambes per córrer, MacStore (per cert l’Steve Jobs va morir dijous)... Després se’m fa tard i vaig a casa on acabo de mirar la peli 2012 i després d’anar de compres i sopar miro Cars! (En Tim té una estanteria plena de pelis que penso mirar per millorar aquest anglès que em costa tan d’entendre algunes vegades... S’ha de dir que ho entenc tot millor que quan vaig anar a Anglaterra fa 2 anys, però encara em perdo moltes coses que no m’hauria de perdre!).

I avui! M’he llevat a les 7 per parlar amb els avis i els tiets (són les 16:00 a Catalunya), i després amb la Yas! Tot això assegut a la porta del bar on vaig a les nits... Que per sort deixen internet connectat tot i estar tancat! Després d’això al pis en Tim està instal·lant internet amb l’operari però a mi no em funciona... Veurem com ho solucionem... Espero tenir-ne ben aviat! I després em poso a punt per anar a veure el Pacífic a La Jolla Shores...

Fa un dia brillant i no em decep gens! Ple de surfers i moviment a la platja, la bici perfecte i vaig resseguint la costa passant per el centre de La Jolla i fins arribar a una platgeta (WindNSea beach) on m’assec a un banc per mirar el mapa. La noia que hi ha asseguda al costat em pregunta si busco alguna cosa en concret i ens posem a parlar... És de Los Angeles i m’explica coses de San Diego i què es pot fer per la zona. Després diu que a la tarda amb uns amics a caminar per una zona molt bonica (Torrey Pines), que si vull anar-hi i dic que sí. M’ensenya on és casa seva i quedem a les 4 allà mentre jo vaig a dinar a algun lloc. Però quan busco la cartera per dinar no la trobo... N’estic gairbé segur que me la he deixat a casa, però el neguit que tinc no em deixarà anar tranquil, així que vaig a casa la noia i li dic que no hi aniré per això. De totes maneres ens passem el facebook i si van algun altre dia m’avisarà. S’ha de dir que estic molt content d’haver estat capaç d’establir una conversa amb algú desconegut i petar la xerrada una estona! A mi em costa molt aixòòòòò! J

Una mica decebut torno a casa a tope amb la bici (40 minutets) i evidentment, i per sort, la cartera hi era! Per cert, amb la broma he fet uns 27km al final amb la bici! J

I així s’acaba la meva primera setmana, ara soparé i aniré al bar per penjar això al meu bloc! No crec que fagi una actualització cada setmana, però aquesta era important per ser la primera, no?

Aquesta setmana em compraré unes vambes i començaré a entrenar fort per la San Francisco North Face Marathon a la qual estic inscrit pel 3 de desembre (aprofitaré per anar a veure l’Herni i la Gemma). I també tinc ganes de treballar fort a l’institut a veure si aprenc molt molt molt i podem treure resultats espectaculars!

Apa, ja sé que m’he fet una mica pesat però ho he resumit com he pogut al facebook teniu més fotos!!!!

Fins aviat!

Mm2011: 83,2Km-5980m desnivell acumulat-12h22’

Per fi ha arribat el gran dia… La veritat és que en tenia moltes ganes, després d’una primera experiència el 2007 caminant-la amb els amics i que l’any passat l’hagués de fer caminant a la força (per culpa de l’estranya lesió al meu isquiotibial dret...), aquesta havia de ser la bona. L’any passat el meu company d’aventures i desventures Joan Pitarch va fer 13h50’... I jo simplement tenia l’objectiu d’intentar superar-ho, així que portava una petita “xuleta” amb el temps de pas pels controls per arribar amb 13h45’. Sembla un bogeria tenint en compte que el 2007 vaig fer 18h20’ i l’any passat 19h, però la mentalitat és molt diferent: parar molt menys als avituallaments i almenys fer les hores de dia trotant.

L’entrenament no ha estat el millor per a la Matagalls, molt irregular, amb un agost centrat en les 3 curses “ràpides” blanenques, una parada per recuperar i les vacances a Menorca; després el raid de Platja d’Aro (això sí que va ser un bon entrenament), una setmana molt bona i aquesta última fatal: m’he constipat i no m’he trobat gens bé, amb molta mucositat, però per sort, sense febre. Així que els últims 8 dies abans de la Matagalls no he anat entrenar... De totes maneres, em sento força bé del constipat i amb ganes de fer-la a tope!

Passem a recollir els amics amb el Pathfinder que condueix la mare. En Roger Busquets és l’únic repetidor, la resta s’estrenen: Roger Fonseca, Pau Maresma, Marc Gispert i Jordi Ribas. A Collformic ens trobarem amb en Joan Pitarch, en Cesc Castellet (que ja l’han acabada en anys anteriors), l’Estela Noguera (que l’any passat es va haver de retirar) i la Marina Badia que també s’estrena. També s’hi han apuntat alguns Fondistes: Pere Boadas, Xavi Ripoll, Francisco del Cabo, Bernat Rubió i Jordi Güera (crec que no me’n deixo cap).

Evidentment nerviosets, però molt animats, el trajecte es fa curt parlant de curses d’ultraresistència: Carros de foc, Cavalls del vent, CBXR, UTMB, Marathon de Sables... i tantes altres que n’hi ha. Decidim que abans de parlar tant cal acabar la Matagalls... i després ja veurem! Arribem una mica més tard que en anys anteriors i la cua per recollir el xip és forimprealksdjfñljasdljfnasdñkjf cua per recollir el xip tagalls... I desprger Fonseca, at en les 3 curses "ça impressionant. De fet, entre que fem la cua, repartim els xips i ens posem a punt ja és l’hora de sortida: 16:47!!

Així doncs sortim uns segons tard, però no passa res, perquè el xip comença a comptar en el moment en què passes per l’estora; faig 4 fotos en el primer tram de caminet i abans de creuar la carretera em poso a trotar tal i com tenia previst! I qui em segueix? Doncs en Joan i en Cesc, als altres els desitjo sort i... “ens veiem a Montserrat!”. Tinc molt clar quin és el ritme que he de portar, sempre he pensat que a un ritme de trot tranquil puc fer “tants quilometres com vulgui” i avui és el dia de posar-ho a prova... En alguna pujadeta que trobem, en Cesc i en Joan em fan caminar però sorprenentment quan comença la baixada seriosa fins a Aiguafreda posen un ritme fort i se m’escapen, però no vull forçar quan tot just comença, segueixo al meu ritme, trotant fins a Aiguafreda. Al primer avituallament trobo en Cesc que ja continua, diu que en Joan va una mica més endavant; m’hi estic uns minuts: aquarius, pa bimbo amb tonyina i taronja, crec que no vaig menjar res més (ja m’havia menjat una barreta de camí a Aiguafreda en la meva tàctica de menjar alguna cosa cada mitja hora almenys). Arranco de nou i al cap de poca estona em trobo en Cesc caminant, em diu que ja no correrà més i que anirà fent; jo intento córrer una mica però la pujada és infernal, així que em poso a caminar a un ritme fort. Després del control 2 encara queda una mica de pujada, i abans d’arribar a dalt atrapo a en Joan. Em diu que no es troba gens bé, li ofereixo de tot però només accepta aigua; està decidit a retirar-se al proper avituallament. L’animo i segueixo endavant, doncs em trobo força bé; de totes maneres és un cop dur perquè jo comptava fer-la amb en Joan i en Cesc, i ara resulta que m’he de mentalitzar de fer-la sol i amb tota la nit per davant... Tot i això, he de reconèixer que els temps que estic fent respecte la “xuleta” són molt bons, i tot i que encara queda molt, si segueixo així, podré baixar de les 14h., i amb aquest objectiu segueixo endavant. Les darreres paraules que em diu en Joan són: “almenys supera el meu temps!”, ho intentaré.

Una estona després de deixar en Joan, reconec en Xavi Ripoll, un Fondista que ha sortit 15’ abans que jo, se’l veu bé, però al agafar-lo per darrere decideixo continuar endavant al meu ritme... I així vaig fent fins al segon avituallament on he de treure el frontal i uns nens tocant uns timbals ens animen molt a tots els participants! Menjo una mica i m’assec a terra uns moments, faig alguna foto i de sobte apareix en Xavi Ripoll altra vegada... Potser li he tret 3 minuts en tota l’estona... Així doncs, després d’omplir el camelbag, decidim continuar junts a veure si els ritmes són similars... Amb poca estona ja es veu que anem molt iguals i anem petant la xerrada i anem bé junts, així que sense preguntar-nos-ho continuem fent camí amb una única premissa: pla i baixades al trot i a la mínima pujada caminem. En el control 4 ens diuen que el Barça guanya 4-0 (juga contra l’Osasuna a casa) i abans d’arribar al famós avituallament de St. Llorenç Savall parlo amb el pare i marquen el 6è o el 7è, ja no ho recordo. Finalment arribem a St. Llorenç en bones condicions i sabent que el Barça ha guanyat 8-0. Marxem de l’avituallament quan porto 5h45’, cosa que vol dir que anem a ritme de baixar de 12h... Tot i que sembla increïble jo no ho veig gens clar, perquè és evident que la 2a meitat no serà el mateix que la 1a... vull dir, que és possible baixar de les 14 hores i acostar-nos a les 13, però no crec que baixem de 12 tot i que ara en portem menys de 6.

Baixadeta fins a Les Arenes i un inici de pujada duríssim al coll de la Grua, per acabar arribant a l’avituallament “dels donuts”... Però aquest cop hi arribem molt aviat com per menjar donuts! J Seguim amb un bon ritme però ja comencem a anar “tous”, només 25Km per Montserrat, comença el compte enrere. La pujada al collet del Queixal sembla molt dura al perfil, però quan la fem resulta no ser-ho tant, en canvi la baixada fins a l’avituallament de Vacarisses la recordo molt tècnica, i realment algun tram és fotut... Aquí les cames ja van com poden i començo a tenir dolors estranys (que si el bessó, que si darrere el genoll, que si el quàdriceps...), en fi, el que sol passar després de 70Km de cursa. A Vacarisses altra vegada un avituallament curtet per afrontar els últims 11,5Km: va que ja hi som! Pel que fa al “crono” seguim amb un temps que seria d’entre 12h i 12h15’... És per això que estic molt animat! El somni de les 12 hores no és gens lluny i amb un petit esforç podria baixar i tot! Tot i això aquí ja hi ha algunes baixades en les quals decidim no trotar per no consumir la poca energia que ens queda i que necessitarem per a pujar a Montserrat, i així fins a Monistrol! Les 12 hores són encara possibles, així que intento tirar una mica i m’escapo uns metres d’en Xavi, però abans del C10 ja m’ha atrapat de nou. Al C10 unes noies molt maques ens marquen la targeta de ruta i ens regalen alguns “piropos” per afrontar amb forces els últims 3km de la Mm. El meu cervell veu possible baixar de 12 hores, però no sap el que li espera a davant, i el meu cos està fos, completament fos. Així que en Xavi se m’escapa per davant i jo, il·lús, veig com els minuts van passant fins a marcar 12:00:01 des de la sortida a Collformic, mentre les meves cames gemeguen i el meu cor està a punt de sortir-me per la boca (això últim no és un figura literària, és real). El més fort és que no veig ni les llums del Monestir, i encara no ha començat l’infernal tram d’escales que acaba per arribar a Montserrat: un infern! Però això és la gràcia de la Matagalls, aquesta pujada final trencadora! Qui no pateixi la pujada no ha fet la Matagalls!!!!

Últims escalons, catifa vermella, braços amunt, aplaudiments i 12h22’! Impressionant! Per mi és un somni el simple fet d’acostar-me a les 12 hores... ens diuen que som dels 150 primers en arribar (després mirant els resultats he sabut que vaig acabar el 95è!). No m’aguanto però estic molt, molt, molt content! He comprovat que sí que puc fer curses d’ultraresistència i aguantar-les a un molt bon ritme (ja he fet maratons, però no és el mateix...).

Per acabar vull dir que segurament sense en Xavi no hagués fet un temps tan bo, i que per mi va ser un gran company de viatge, merci Xavi!! En Joan es va retirar al 2n avituallament perquè es trobava molt malament, en Jordi també al mateix avituallament per molèsties a la cama/genoll. En Cesc es va retirar a St. Llorenç també per problemes al genoll. Tots els Fondistes vam acabar, destacant en Pere amb 9h33’ i 3a posició final. En Roger B i en Marc van fer una mica més de 15 hores, i en Roger F i en Pau una mica més de 17. I finalment, i en un pedestal, l’Estela i la Marina que van acabar 22h50’ després de sortir de Collformic! Increïble, ja les he felicitat de mil maneres però ho tornaré a fer perquè això sí que és valor, sacrifici i voluntat!

És evident que ara tinc un objectiu: baixar de 12 hores a la Matagalls, i sé que ho puc fer entrenant un mica més! Però el millor de tot això és que ens ho vam passar tots molt bé i la trobada que vam fer diumenge al vespre per explicar-nos les experiències va ser brutal! Així que companys, a entrenar per la propera, que no sé quina serà, però espero que sigui d’aquí molt poc!

Fins aviat! ;D

PS. Més fotos!