21 de novembre del 2011

Copa Amèrica, un somni fet realitat!

Aquest cap de setmana he fet realitat un dels meus somnis de quan era petit. Segurament actualment no era tan important com fa uns anys, suposo que quan et fas gran tot es relativitza, però igualment era d'aquelles coses que em feia moltíssima il·lusió poder veure alguna vegada en la meva vida. Us estic parlant de la Copa Amèrica, la competició esportiva internacional més antiga del món, i el que és considerada la F1 de la vela.
Durant molts anys vaig fer vela de petit (dels 8 anys fins ben bé els 18, al començar la universitat). Doncs bé, durant tots aquests anys la gent sol mitificar la Copa Amèrica, és la competició on tot navegant li agradaria participar... Sempre recordaré que un dia ens van passar la peli "La força del vent" que va sobre la Copa Amèrica i que em va quedar gravada!


Doncs bé, després de dos Copes Amèriques a València, no hi vaig poder anar tot i que m'ho vaig plantejar... I la setmana passada, gairebé de rebot em diuen que estan fent les America's Cup World Series a San Diego! Són una sèrie de regates que fan al voltant del món per preparar la Copa Louis Vuitton (que decidirà qui s'enfronta l'anterior guanyador en la Copa Amèrica. Evidentment que no és la Copa Amèrica en sí el que he anat a veure, però jo el que volia era veure els vaixells i, a ser possible veure'ls navegar... Doncs bé, així com a València sortien força lluny a navegar, aquí a San Diego feien les regates a tocar del port... Increïble! A més a més de veure tot el muntatge els vaig veure navegar pocs metres!!!!
He de reconèixer que l'experiència no em va decebre de cap manera, és espectacular veure la velocitat que poden arribar a agafar i l'acceleració que tenen quan es posen a cenyir seriosament...


Per anar a veure la Copa Amèrica vaig anar al centre amb bicicleta (20km anar, 28km per tornar) i vaig aprofitar per visitar el portaavions USS Midway que està a San Diego funcionant com un museu. La idea era veure les regates des del portaavions i de pas visitar-lo. És impressionant veure un portaavions per dins... Realment és com una ciutat, hi havia de tot (menjadors, dentistes, UCI, metges, màquines de cosir, per planxar, un mini supermecat... Tecnològicament imponent. De totes maneres molt trist veure que els Estats Units d'Amèrica no se'n penedeixen de res del que han fet i que si s'haguéssin de tornar a posar en una altra guerra ho faríen sense cap problema, és més, no paren de fer-te veure que sense les guerres no seríen lliures... Em va semblar tristíssim que a les sales on decidíen els objectius, hi mostréssin mapes reals de ciutats del Vietnam o de la guerra del Golf que havíen bombardejat... No vull ni pensar què li pot passar pel cap a un visitant d'algun d'aquests països. Repeteixo, tristíssim. Certament hi ha coses en què els americans foten molta pena... En fi...


I finalment avui diumenge hem anat a fer un cim amb uns de la feina! Granite Mountain (1717m) al parc d'Anza-Borrego. Déu ni dó la muntanyeta, uns 900m de desnivell positiu i 3 hores fins arribar-hi! Realment m'ha fet molta il·lusió fer un cim a Califòrnia! Estic més content que un gínjol! A més hem vist una taràntula! M'ha semblat mona i tot! :D


Tot i que encara em queden 4 setmanes aquí encara falta el més esperat!! Dijous, aprofitant que és "thanksgiving" marxem a Cabo Pulmo (Mèxic) amb la gent que hem conegut per aquí... I la setmana següent vaig a San Francisco a córrer la marató de muntanya i a visitar l'Herni i la Gemma (uns companys biotecnòlegs). I després en dos dies ja arribaran els pares i la Yas per fer un viatge que tinc mooooooltes ganes de fer!

Apa, espero que us vagi tot molt bé! Fins aviat!

PS. Com sempre, teniu més fotos al FB!

10 de novembre del 2011

Anza-Borrego Desert, Venter, Nobel...

Hola de nou a tothom! Avui m'he propost ser breu! Intentaré no passar-me...

Primer de tot ja haureu vist que he canviat el format del blog... Espero que no us molesti que vigili tot el que llegiu :D

El passat cap de setmana vam organitzar una bona sortida al desert d'Anza Borrego (State Park). A la feina vaig conèixer un canadenc (Greg) que em va dir que sempre que podia marxava d'acampada a un lloc o altre i que quan vulguéssim podíem fer una sortida. Doncs bé, juntament amb la Maria, en Jeroen i un altre de la feina (Jeff) anar-hi el passat 5 i 6 de novembre. En Jeff i en Greg éren el organitzadors i la veritat és que s'ho van currar... Ens van portar a una zona molt salvatge... I una bona prova d'això és que en tot el dissabte no ens vam trobar ni una ànima pel desert. Es tractava de visitar unes coves que es formen a causa del vent (Wind Caves) a la zona d'Ocotillo. Per arribar-hi vam seguir el Fosil Canyon i després vam baixar un altre canyon del qual no en sabem el nom però que va ser espectacular: vam haver de baixar per una corda i sortejar diferents obstacles per arribar a la sortida (una mica a l'estil de la peli 127 hores... Però sense patir cap "contratemps").


Després d'això amunt i avall per arribar a les espectaculars coves, dinar i tornada més o menys pel mateix camí. Després en Jeff va tornar cap a SD i nosaltres quatre vam anar a una zona d'acampada a passar la nit. Sopar, ratolins, foguera, estrelles... I de bon matí l'udol dels coiots... Espectacular! Important saber que alguns animals comuns són les serps, taràntules (en vam veure una amb el cotxe), escorpins... Però bé, per això són les tendes no? De totes maneres amb el fred molts d'aquests no es mouen.

Diumenge gran esmorzar mexicà a Borrego Springs i passejada pel Palm Canyon (zona ben senyalitzada que porta fins a un oasi), després cap a Julian on vam menjar uns "apple pies" molt típcs dels EEUU i especialment d'aquesta població situada a 1200m d'alçada. I després de tornada cap a la civilització després d'un cap de setmana d'aventura, descoberta i relax alhora.



Mentre caminàvem pel desert cada passa era una sorpresa... No m'ho esperava. Ja havia estat al desert al Marroc i ja vaig veure que hi ha molta varietat però aquí ha estat encara més espectacular: primer vam començar per un caminet força tranquil, però de seguida vam pujar a un coll força elevat i a partir d'allà vam descendre per un "canyon" amb vistes espectaculars i sorprenents. En sortir-ne, la immensitat del desert se'ns presentava al davant, vèiem les coves a la llunyania però havíem de pujar i baixar mil cops per una sorra fangosa per arribar-hi. Cadascú seguia el camí que més li convenia, no és com a la muntanya que normalment segueixes les marques... Aquí et fas tu la ruta que vols i has d'estar molt atent per no perdre't. Fotos espectaculars en aquesta zona sota un cel blau immens. Una vegada a les coves, aquestes encara donen una visió diferent del desert, a més tota aquesta àrea havia estat un gran oceà i no parem de trobar fòssils de petxines, cargols, ostres... Tots molt espectaculars.
Tornant cap al cotxe reflexiono sobre l'excursió. Diguem que és una experiència caminar pel desert i que m'ha entussiasmat molt més del que m'esperava, però de totes maneres penso que els pirineus són molt millors. Per mi segueixen tenint molta més varietat de paisatges i la vida que hi ha (arbres, arbustos, llacs, animalons...) transmet unes sensacions que no m'ha transmès el desert. De totes maneres no deixa de ser molt autèntic (sobretot pel tema de que tu mateix et fas el teu camí) i amb vistes molt espectaculars.

Això és tot sobre les aventures... Us deixo un parell de curiositats força importants a les postdates! Una abraçada a tots i fins la propera!


PS1. Dijous passat, en Craig Venter (el director del centre on treballo i el principal investigador que va posar a punt la tècnica per seqüenciar el genoma humà) va convidar força gent del centre a casa seva per celebrar el seu 65è aniversari... La casa molt espectacular, fins i tot et rebien uns aparcacotxes i hi havia còctels i per menjar sushi... Vaig saludar en Venter i prou, la veritat és que no hi va haver gaire conversa. Per cert, té un gos que es diu Darwin...

PS2. Durant la sortida al desert, en Greg ens va explicar que a la feina hi ha un premi Nobel! I a sobre sempre el veig passar pel costat del meu despatx! És en Hamilton O. Smith, nobel el 1978 juntament amb altres dos investigadors per la seva feina sobre els enzims de restricció. Destacar també la presència de Clyde Hutchinson, un dels primers investigadors en treballar en genètica molecular, la seqüenciació de la primera molècula de DNA i actualment treballant amb mycoplasmes com a model de cèl·lula mínima. El més curiós és que tots dos formen una parella inseparable, divertida i molt amable! Als enllaços teniu més informació sobre ells.

PS3. Fotos de la sortida al Facebook!


2 de novembre del 2011

Un mes increïble!

Hola a tothom! Just avui fa 4 setmanes que vaig arribar a San Diego i sembla que fos ahir! És un bon moment per fer una 3a entrada sobre la meva estada als USA. Primer de tot dir que he tingut la sort de conèixer gent molt maca i que gràcies a això estic fent de tot... i més! Cada setmana és millor que l’anterior i el proper cap de setmana segurament anirem a un parc a acampar i a fer una excursió... I això m’encanta!
I perquè dic que cada setmana és millor? Doncs perquè fa dues setmanes divendres vam sortir amb en Jeroen, l’Ainhoa, en Suso (els madrilenys que vam conèixer al Whale Watching) i en Luis (un amic seu de Barcelona) per San Diego Downtown (el centre) i va molar molt veure l’ambient que es respira a la zona més famosa: Gaslamp. L’endemà en Luis marxava uns dies a Hawaii, i el vam acompanyar amb l’Ainhoa a l’aeroport, però el millor és que la furgo que té en Luis és hipermegautèntica! No us ho podeu imaginar el que significa anar per Califòrnia amb aquesta furgo :D 



En fi, que després d’això ens vam trobar amb en Suso i en Jeroen per anar a fer surf! La primera vegada a la meva vida... i a sobre m’estreno a Califòrnia, flipa! Gran experiència, vaig aconseguir aixecar-me i aguantar-me uns segons (molt pocs), però el més increïble és la velocitat que agafes quan se t’emporta l’onada... És brutal... I evidentment si fos capaç de posar-me dret més estona encara seria millor! De totes maneres l’objectiu era fer surf algun dia i això ja està fet... No sé si tindré la oportunitat de tornar-hi aquí. 






Després d’això vam anar a sopar tots 4 i sense voler-ho ni planejar-ho vam passar una gran nit de birres anant primer a un precipici i després a la platja petant la xerrada i passan-t’ho genial! Però a més a més, d’aquestes xerrades en va sortir que estaven planificant un viatge a Los Cabos (la zona sud de Baja California Sur, Mèxic) per “thanksgiving” que hi ha 4 dies de festa... Doncs bé després de quatre mails durant la setmana passada ja està tot lligat: ANEM A MÉJICO!!
Després d’aquest emocionant inici de cap de setmana el diumenge em vaig llevar a punt per connectar amb “El Xiringuito” i després relaxar-me i passar tot el diumenge tranquil·lament a casa.
Dilluns va arribar la Maria, és del CEAB i estarà aquí un mes per treballar també amb les dades. Li agrada molt escalar, i ha fet molt de pirineus, alps, camino, i ha estat al Nepal... Digue’m que no ens avorrim a l’hora de dinar perquè tenim força coses de què parlar! J

Aquest darrer cap de setmana tampoc ha decebut... Dissabte, per començar, em vaig llevar ben aviat per a connectar amb els Pioners i Caravel·les del Cau; vam fer quatre cosetes via skype i va ser molt divertit poder estar una estona en contacte amb ells! Jo m’ho vaig passar molt bé i espero que ells també! A més a més, aquesta setmana és Halloween, i aquí s’ha de celebrar! Així que una companya “autòctona” de feina de l’Ainhoa li va dir un lloc on feien una festa súper autèntica. A la tarda vam anar a comprar les coses que necessitàvem amb en Jeroen i l’Ainhoa i després vam anar a buscar la Maria i vam sopar i “maquillar-nos” a casa l’Ainhoa. Després vam anar cap a la casa, situada al port... Estava tot molt ben decorat (amb teranyines, i com si fos una “casa de la por” i evidentment, amb les típiques carbasses, per cert, molt “currades”), hi havia molt bon ambient i era gratissssss (sí, sí, la beguda també)! Resulta que era una empresa i havien muntat la festa allà... Increïble! 



De fet hi havien les pantalles dels ordinadors per allà i fins i tot algun treballador hi tenia l’iPhone carregant per allà sobre... En una festa que potser hi havia 100 persones i que no sabies a qui coneixies i a qui no: impossible a Catalunya no creieu? Però bé, el tema és que estàvem a una festa de Halloween als USA i amb molta gent molt motivada amb les disfresses! De fet per a ells és carnaval doncs després no el celebren. I així vam passar la nit, amb la meva cara de “calavera” i de bon rollo!



Diumenge no tenia ganes de quedar-me a casa com la setmana anterior i feia un dia fantàstic per anar amb bici, així que després de fer una connexió ràpida però intensa amb “El Xiringuito”, vaig anar fins a Solana Beach (una horeta més o menys desde casa amb bici, cap al Nord), que m’ho havia recomanat en Lluís! M’ho vaig passar molt bé jo solet amb la bici i esoltant el nou disc de Coldplay: Mylo Xyloto (no me n’esperva gaire però he de dir que m’agrada força)! A part de que vaig punxar roda i vaig haver de buscar una botiga de bicis (que per sort estava oberta) on poder-ho arreglar, el passeig va ser fantàstic i em va agradar molt.



I així arribem a un mes d’estada a San Diego. No puc demanar més, he tingut sort de conèixer la gent indicada en el moment/lloc adequat i s’ha d’aprofitar! A més, a la feina aprenc molt i tot va rodat, així que no em puc queixar de res. Pel que fa als entrenaments per la marató de muntanya de San Francisco, cada dia em sento millor. Faig sèries i surto uns 50’ cada dia acompanyats d’una bona sessió d’estiraments que em va molt bé. El fet d’anar a córrer i veure que vaig bé també m’anima molt, així que res: “on fire” i prepareu-vos per quan torni!

Ens veiem!

Més fotos al faceboooooook!


PS. Merci a tots els que llegiu el bloc! M'agrada fer-ho i veure que algú s'ho llegeix de tant en tant! Merciiiiiiii! :D