23 d’abril de 2012

Preparació i Marató de Barcelona 2012



Després de la Marató de muntanya de San Francisco, ja vaig dir aquí que un dels principals objectius de l'any seria intentar acostar-me a les 3 hores a la Marató de Barcelona... Tenia 3 mesos i mig per endavant per intentar-ho! :)
Volia seguir el pla d'entrenament que està penjat a la mateixa web de la Marató per a baixar de 3h. i que començava a mitjans de desembre, però el viatge per la costa oest del USA i la tornada a Blanes va fer que no em pogués enganxar-hi fins a mitjans gener... Aquí ja vaig conscienciar-me que seria impossible, però fer el meu rècord (baixar de 3h.22') encara era possible!
La primera prova important va ser la cursa nocturna de Rocacorba de 22km i uns 1000m de desnivell positiu el dissabte 4 de febrer. Hi vaig anar amb en Nil que feia la curta de 11km, en Pau Maresma que es va atrevir amb la llarga i en Lluís també la llarga! La Yas, la Marta i l'Aleix també hi éren en la que va ser una de les nits més fredes a Catalunya (onada de fred...). Cursa espectacular nocturna i molt maca, amb les “lentilles” glaçades i tot! Al final 2h.02’45’’ després d'una baixada molt ràpida. El temps que m'esperava, molt content. De totes maneres després d'això vaig haver de descansar una miqueta la següent setmana per càrrega muscular als meus estimats isquios...


La propera prova va ser la típica tirada fins a Calella... Finalment la vaig fer sol el dissabte 3 de febrer al dematí. Vaig anar força bé i em va sortir un temps força raonable de 2h.39'21’’ i 33km (endomondo i suunto). Molt similar al temps que havia fet abans de les altres maratons, de totes maneres amb el mèrit d'haver-ho fet sol, aguantar bé el ritme i a més no acabar rebentat :)
I la prova final que havia de determinar realment quin era el meu estat de forma: la Mitja Marató de Montornès quinze dies abans de la Marató!! Abans de Barcelona 2009 (3h.22'12’’), havia fet el meu rècord en mitja a Granollers, 1h.31'24’’. Feia molt que no feia una mitja i no tenia referències de si el meu entrenament era prou bo o no, de totes maneres clarament l'objectiu era acostar-me a la hora trenta i així anar amb ànims a la Marató per provar de superar-me també. El dia de la mitja va sortir fantàstic, amb bona temperatura i sol! Vaig sortir segons sensacions i en anar mirant el rellotge a cada quilòmetre em vaig acollonir una mica: 4'07", 4'11", 4'09"... Però com que em sentia bé vaig pensar "anda, vés fent tan com puguis a veure fins a on aguantes...". I així vaig arribar a La Roca (km 13) on es dóna la volta, amb bones sensacions però pensant "abans del 16 rebentes i a patir...". El tema és que vaig anar fent i la punxada no va arribar! Increible, no? A sobre l'últim km el vaig fer a 3'50"... Hehe! :) Finalment 1h.27'35" (a 4'09"/km), rècord i content com un gínjol!


Les conseqüències d'això van ser els càlculs per la Marató... Calia controlar-me per no flipar-me massa... Una Marató és molta marató i era conscient que no tenia molts de quilòmetres d’entrenament i caldria ser conservador per la Marató. De totes maneres creia fermament que em podria intentar les 3h.10'-3h.15’ i acostar-me una mica més al somni de les 3 hores! :p
25 de març de 2012, dia de la marató i canvi d'hora... Putada, una hora menys! Trobada a la biblioteca, bon ambient i molts de nervis entre els Fondistes! 


No massa cosa a explicar fins les 8.30, hora de la sortida: gairebé 20000 corredors (gran augment de participació i una de les majors d'Europa, bona feina dels organitzadors), es disposen a afrontar un dels majors reptes de la seva vida! Surto amb alguns Fondistes (Güera, Joan, Bartomeu, Gregorio), però de seguida em quedo sol, l'experiència que tinc en maratons m'ha dit que sempre has d'anar al teu ritme i només el teu... si el canvies ni que sigui una mica pots arribar a patir mooooolt! Tampoc tinc moltes coses a dir de la Marató, el més destacable, l'esforç que van fer els pares, la Yas, la Conxi i la Núria per veure'ns a mi i a en Joan fins a 7 punts diferents del recorregut! Això sí que va ser una Marató de “Metro” per a ells... Saber que hi éreu i cridar d'aquella manera sens dubte va ser de gran ajuda! Moltíssimes gràcies! :D


Sobre la resta bàsicament córrer, córrer, córrer i córrer una mica més! Hehe! Vaig ser capaç de mantenir un rítme molt constant durant tota la cursa cosa que ho demostra una dada molt important:
1a mitja: 1h. 36’ 24’’
2a mitja: 1h. 37’ 11’’
Això és increïble, pel futur queda intentar fer millor la segona meitat que la primera, però sens dubte que fer uns temps tan clavats en les dues mitges de la marató demostra que vaig anar al ritme que havia d’anar i que ho vaig fer molt bé! Quan mires els temps de la gent, tan si han quedat dels primers com dels últims aquest és el millor indicador per saber si la marató els ha anat bé o no, si la segona mitja és molt pitjor, sigui quin sigui el temps final, voldrà dir que hi ha hagut punxada!
I una altra de les claus que també he après amb el temps: no deixar de beure i menjar a cada avituallament! Hi ha gent que ho fa menys que altres però jo crec que és important aprendre a menjar i beure en cursa perquè cal donar energia al cos, i si no ho fas, les possibilitats de "pàjara" augmenten brutalment, sobretot quan la competició on participes dura més de 2 hores i mitja. Per això sempre vaig agafar aigua (que més o menys tardava un quilòmetre a beure’m) i a partir de la mitja marató vaig agafar uns “gels” energètics que donaven i també algun tallet de plàtan. Això s’ha de practicar als entrenaments perquè no et senti malament a la marató, sobretot l’important és menjar-ho a poc a poc i ben “mastegat” J
La gent per Barcelona espectacular! Un dels millors punts va ser en donar la volta a les Glòries: hi havia una gentada espectacular i els vaig animar molt i ells a mi! Passar per sota l’arc de triomf sempre és emotiu i finalment córrer per la catedral i els carrers enmig de la Generalitat i l’Ajuntament també és molt bonic.
A l’arribada no hi van arribar els pares i la Yas, però sí que hi vaig veure en Toni l’Alba i la Ivet (la meva fillola), em va agradar molt! A més, com que vaig aixecar els braços animant a la gent i el dorsal porta el nom, l’speaker em va anomenar! :D
També cal dir que vaig fer un mini sprint per creuar la meta abans de que el marcador posés 3h.15’! De totes maneres aquest no és el temps real (degut al temps que tardes a passar per la línia de sortida).
Finalment rècord personal en 3h.13’35’’ (mitjana de 4’35’’), 1746 posició final (d'uns 17000 acabats) i 528 de la meva categoria. Aaaah i una dada que sempre m’agrada mirar, si fos dona hagués quedat 30, no està mal! ;p


Bé, això és tot pel que fa a la Marató, el dia que baixi de 3 hores ja no en voldré fer cap altra, per això millor encara no superar-ho... HEHE!

I demà anem a acabar la transpirinenca amb els Pascual i en Joan (els 65 km que ens queden de La Jonquera al Cap de Creus), també vindran en Cesc i en Marcel! Serà molt emotiu si tot va bé! I d’aquí 4 setmanes justes comença la més gran: COSTA BRAVA XTREM RUNNING! Quines ganes! A més finalment l’altre Selvatge també la farà, serà molt gran Roger!

Salut companys d’aventures!


PS. Més fotos al facebook
PS. Record especial per les Mizuno Precission amb les que vaig guanyar el C2 de la cursa d'orientació de Blanes 2011, vaig fer 12h20' a la Mm2011, i he fet els meus rècords en Mitja i en Marató!

12 d’abril de 2012

Ciao Svizzera


Tinc la sort d’haver viscut moltes aventures i experiències fascinants, però no totes deixen les mateixes sensacions una vegada finalitzades… N’hi ha que quan tornes penses “llàstima d’aquest petit problema que hem tingut...”, n’hi ha que dius “que bé que m’ho he passat!” i n’hi ha que et deixen un buit interior que no saps com omplir... Aquestes, a més, solen tenir un lloc especial en la memòria (crec que són inesborrables) i produeixen unes sensacions difícilment explicables... Feia temps que no em passava d’una manera tan “bèstia”. Tot just avui a les 02:30 arribàvem a l’estació d’autobusos de Lloret de Mar i no puc deixar de pensar en cadascun dels instants passats durant aquests 10 dies i que em deixen una tristor i una buidor interior difícils d’omplir.

Mai a la vida m’havia imaginat passant 10 dies a l’estranger amb una colla de nois i noies de 14 a 17 anys... No m’ho havia plantejat mai i encara no acabo d’entendre com ho he acabat fent... El que sí que sé, és que gràcies a això i a l’escoltisme estic aprenent moltíssimes coses i acumulant noves experiències que no fan res més que enriquir-me com a persona i seguir creixent en tots els sentits: conèixer gent que està disposada a donar-ho tot perquè passis els teus millors dies a casa seva, observar el que són capaços de fer una colla de joves (grans reflexions, treball en equip, companyerisme, riures i més riures...) que ens tornen molt més del que nosaltres els donem, compartir grans moments amb uns magnífics co-caps que estan sempre a punt per netejar la cuina fins les 3 de la matinada o asfixiar-se dins una tenda-sauna, també a les tantes de la matinada, per organitzar el següent dia, o adornar-nos que el pitjor dels casos (que vinguin tots 25 nois/es) es pot convertir en el millor dels millors casos! Segurament és per això que la tornada a casa ha estat dura, però dura en sentit positiu, l’alegria d’haver-ho passat tan bé tots aquests dies.

El que diré ara sonarà molt “hippie” però és tota la veritat: m’encanta que la gent sigui feliç, i veure sempre un somriure de satisfacció i pau interior. No m’agrada veure que la gent porta males cares i està enfadada, és per això que sempre que veig algú amb símptomes negatius intento anar-hi a parlar per solucionar-ho. Molt poques vegades els mal rotllos són intencionats (tots tenim una mica de puteria, però en el fons som bons per naturalesa). La gran majoria de mal rotllos són provocats per malentesos o paraules que per a una persona tenen un significat i per a l’altra un de molt diferent. La millor manera de solucionar-ho és parlar, intentar comprendre’ns mútuament i finalment ser una mica flexibles ;) Evidentment, que durant aquests 10 dies també hi ha hagut petits malentesos, però tots han quedat solucionats (si més no així ho hem intentat, tan els caps com els nois i noies) ben ràpidament. Crec que les cinquanta persones d’aquesta aventura hem fet tots els possibles perquè ens ho passéssim d’allò més bé, i espero i desitjo que això sigui el que pensin tots i cadascun dels participants. Em sabria molt de greu que algú no hagi estat feliç; deixant a un costat les mil i una coses que hem fet, això és el més important, sempre.

Parlant d’activitats... podria explicar-ho tot però seria massa llarg... Crec que faré una petita llista-resum per recordar-ho i així amb el temps quan ho torni a llegir o explicar, hi podré posar una salsa diferent per guarnir-ho:

- Bany al riu Aare en el seu pas per Berna
- Córrer uns 6km després de caminar-ne 24, abans d’arribar a la casa dels escoltes a Steffisburg
- Caminada a la torre de vigilància de Blueme amb unes vistes i uns boscos espectaculars
- Pantalla pel Barça-Milan (quarts de final de la Champions)
- Aniversari Esther després del joc de nit (bandera modificada) al bosc
- Ceremònia per a donar-nos un “Scout Name”. Ens desperten a les 3 de la matinada: pujar a un cotxe fent el boig amb els ulls tapats, caminar seguint torxes de foc, “sustos” a mig de bosc, caminar tenint el peu lligat amb un company i finalment tots al voltant del foc escriptura del nom a l’esquena, beure una beguda molt “especial”, diploma, pedra amb el nom i cridar-lo als 4 punts cardinals. Per cert, a mi em van posar Kona en honor a una marca de bicicletes de muntanya, el què passa és que aquest nom fa referència a una població situada de la illa de Hawaii on s’hi celebra l’Ironman més famós del món! Això encara ho fa més èpic tot plegat, serà una senyal?
- Activitats d’intercanvi cultural, gastronòmic, musical i escolta entre Suïssa i Catalunya.
- Aprenentatge del muntatge de tendes “militars” i posterior sauna a l’interior amb bona nit inclòs
- Petita nevadeta que, a més, m'enganxa corrent per Thun! :)
- Crazy Challenge: grups de 5-6 persones que es posen un repte a realitzar durant un temps determinat, normalment aconseguir coses sense l’ajuda dels diners. A més hi ha unes apostes entremig tan si compleixes com si no compleixes. Els caps vam voler fer la volta al llac Thunersee (Thun à Interlaken à Thun) fent autostop, i ho vam aconseguir. Altres reptes van ser afiliar-se a l’armada, fer 100 abraçades, menjar/dormir en un hotel gratuïtament, fer “el boig” amb el cap d’en “Pacman”, patinar gratuïtament sobre gel, o navegar amb una barca pel riu/llac de Thun
- Foc de Baden Powell: és un foc especial, col·locant les fustes una sobre l’altra formant un quadrat buit per dins i orientat al nord. L’encén la persona més jove que hi participa (en aquest cas la Mar), després estem cantant cançons fins que s’apaga i finalment recollim les cendres que ens les emportem a Blanes i que es poden fer servir per encendre un nou foc amb l’esperit de l’intercanvi suís-català
- Joc de “rol” pel bosc: aconseguir diners (passant proves improvitzades), per aconseguir matèria primera que servia per aconseguir armes d’atac i defensa
- Intercanvi de regals entre suïssos i catalans tant els nens com les unitats de cadascun dels agrupaments

Això és un petit resum de les coses hem anat fent a Suïssa, segur que me’n deixo alguna, però les més importants hi són.

Finalment, a tots els que heu format part d’alguna manera d’aquests deu dies, que sapigueu que han estat inoblidables gràcies a vosaltres! I que a mi personalment m’heu fet la persona més feliç del món! Merci!