10 de juliol de 2012

Núria-Queralt (Retirada) i Sorpresa 25 anys


Quantes coses han passat en un espai tan curt de temps! (50 hores)

Divendres 29 de juny al vespre, dia Sant Pere i Sant Pau: celebrem els 40 anys de la botiga (L’Ancora de Blanes) i de pas el sant d’en Pau; sopar a Can Flores! Però força aviat cap a casa perquè s’ha de deixar tot ben a punt per l’endemà! Porto un mes esperant les 11 del matí del 30 de juny per començar a córrer la mítica Núria-Queralt, que des de fa uns anys arriba a Berga! Són 92km amb 5800 metres de desnivell positiu. Les previsions són de moltíssima calor i evidentment això no va bé a ningú. Ja he dit mil cops que prefereixo un bon aiguat a molta calor; però tot i això ho tinc tot a punt amb unes pastilletes d’ isostar i magnesi per compensar les pèrdues de sals durant la cursa. A part de la calor, l’altre gran dubte és el meu turmell esquerra, que després d’unes baixades xunguetes el dilluns em va fer una mica de mal una vegada refredat. He estat tota la setmana cuidant-lo i no he sortit a córrer, no em preocupa gaire però no tinc clar com reaccionarà els primers quilòmetres. M’emporto també les meves barretes que m’han anat tan bé a la Matagalls-Montserrat i a la CBXR, per seguir la tradició! Puc anar a dormir aviat i tranquil, cosa bona el dia abans d’una cursa d’aquestes característiques.
A les 6:50 sona el despertador. Per esmorzar tinc previst seguir les indicacions d’alimentació de la Núria-Queralt: patata bullida amb peix blanc bullit (dues cues de lluç), m’entra molt bé i amb això la mare em porta en cotxe cap a Queralbs per agafar el cremallera, allà ens trobem amb la Marta Montero i en Xavi Ripoll que també la faran! Pujada a Núria, pitralls, crema solar, fotos i tot a punt per la sortida que la donen quan sonen les campanes de les 11 del Santuari.


Sortida al trot i de seguida les primeres pujades! Tinc els bessons com una pedra, em fan un dolor molt estrany que no reconeixo, però penso que és degut a trobar unes pujades tan dures sense haver escalfat... Al cap de l’estona em va passant, però costa més del què em pensava. Tot aquest primer tram el faig seguint la primera noia i favorita: Olga Mankö, fins al primer control on ja m’han passat tots els dolors i em sento força bé. Aquí em preparo el meu primer got amb magnesi i m’hi estic més estona que la resta de corredors; surto tranquil·lament per afrontar la primera gran pujada del recorregut, el Pas dels Lladres, uns 700 metres de desnivell a fer en menys de 4km... Tela!


Amb molta calma vaig pujant sota un sol aclaparador, per sort fa força vent i la sensació de calor no és tan alta, a més a més arribem al punt més alt de 2500 metres d’alçada. Durant la pujada he mantingut la posició que tenia, un cop a dalt una llarga pista en lleugera baixada ens porta al segon control on torno a fer una parada més llarga que la resta per prendre magnesi, penso que això em servirà quan arribem als últims 30km... Que la cursa és llarguíssima! En aquest punt ja sóc conscient que al turmell no hi tinc cap problema i que físicament em trobo força bé, tinc molèsties al genoll i a diferents punts però que de seguida marxen, res fora del normal.


La baixada fins a La Molina se’m fa molt curta i arribo molt animat al que és el quilòmetre 28 en 2 hores i 30 minuts exactes! Segons la taula de temps, vaig a ritme d’acabar en unes 14 hores i 20 minuts, però penso que a mesura que passin els quilometres això s’anirà allargant, però tot pinta molt bé per acabar per sota les 16 hores, el gran objectiu. Aquí donen uns platets d’amanida de pasta amb cranc, “gazpacho” i meló. M’agafo una amanida i me la menjo assegut a l’ombra mentre aviso al pare (que em seguirà en diferents punts de Bagà fins al final) i tweetejo la meva situació en cursa, després d’això un parell de talls de meló, gotet d’aigua amb el magnesi i amunt!


El primer tram és per carretera i després ja continuarà per pujar fins al Coll de Pal per les pistes de La Molina amb l’únic descanset de la zona de la pista llarga. Després de la carretera girem i ens fan pujar per un pendent MORTAL a ple sol... Tinc el cos completament col·lapsat, a cada passa he de parar a respirar mil cops i sembla que al davant tingui una muntanya infranquejable; d’aquesta manera no puc continuar... La gent em passa i em pregunta què em passa, i jo... “no sé, aneu fent, ja em passarà...”, No sé com vaig anar fent la pujada mentre tothom em passava, no sabia què era fins que va passar el que em temia: una vomitada espectacular, ho vaig treure absolutament tot. Després de passar-ho fatal, per fi vaig notar certa lleugeresa i serenor. Vaig arrencar de nou, conscient que allò era una senyal molt negativa quan encara quedaven més de 60km del final, però amb la il·lusió d’haver tret tot el que m’estava “putejant”!
Just en arrencar vaig trobar-me una noia valenciana amb qui vaig compartir una estona de camí i una bona conversa per “desconnectar” dels meus problemes. Després d’això vaig parar a la meitat de les pistes de La Molina per fer-me un isostar efervescent i intentar menjar quelcom... L’isostar va entrar, però res més, tenia l’estómac tancat i barrat. La segona part de la pujada la vaig fer molt bé, pim pam, i després la baixadeta fins al tercer control també va passar molt bé! Tornava a estar animat, ja havia fet un canvi de “xip”, no pensant tant en les 16 hores, sinó més en les 17-18 però arribant a Berga com fos! Al refugi del Rebost vaig carregar aigua i vaig menjar força síndria que sí que em va entrar; vaig trucar al pare que m’esperava a Bagà per explicar-li el que m’havia passat i demanar-li un “aquàrius” ben fresc per quan arribés a Bagà! Al cap d’una estoneta vaig arrencar de nou amb ganes i vaig fer una baixada molt bona fins a Bagà, gairebé sense deixar de córrer en cap moment. Començava a estar tocat, però era normal després de 48km. Al control, el pare em va donar l’aquàrius i hi havia amanida de verdura... En veure-la se’m va tancar encara més l’estómac...


De totes maneres vaig menjar unes tallades de meló i al cap d’una estoneta llarga em disposava a afrontar una nova pujada duríssima de 800m per acabar amb un trencacames fins al següent control, a Gisclareny. Vaig començar força bé, a ritme anar pujant, però a la poca estona ja vaig començar a flaquejar i haver-me de parar per respirar; això no era gens normal, més que res perquè també em sentia una mica marejat. La retirada començava a rondar pel cap, una cosa que mai a la vida m’havia plantejat, però quedava una eternitat fins a Berga, inclosa la pujada més dura de la travessa, 1200m de desnivell positiu... En una d’aquestes parades vaig trucar al pare per comentar-li la situació, ell ja era a Gisclareny i m’esperava allà, li vaig dir que em donava una altra oportunitat i que sinó recularia a Bagà que encara em quedava més a prop. Després d’aquesta trucada i en tornar arrencar !$%!PAM!%$ els dos quàdriceps amb rampes! Vaig estar 5 minuts dret sense poder-me moure fins que un dels caminants em va ajudar a estirar-me a terra. Després d’estirar una mica vaig aconseguir relaxar-ho tot i “amunt que no ha estat res!” Però els defalliments van continuar, i en un d’aquests vaig trucar a la Yas per comentar-li tota la situació, la conclusió va ser la mateixa que abans: em dono una altra oportunitat a veure si vaig millor. De totes maneres estava clar que amb l’estómac tancat no havia pogut donar-li l’energia necessària per a una cursa tan llarga. La vomitada, deguda a un tall de digestió per culpa del plat de pasta i la solana que queia, em va permetre desfer-me del problema momentani però els efectes secundaris van provocar que no pogués menjar... S’havia acabat l’energia i quedaven un munt de quilometres per davant. A la següent parada ja vaig trucar al pare i li vaig dir que arribaria a Gisclareny i em retiraria, doncs no podia continuar d’aquella manera. Tota aquella pujada la vaig fer al límit de les meves possibilitats, va ser una agonia contínua, cada passa era un esforç sobrehumà! Just arribar a dalt va aparèixer el pare que havia fet un tros en contra direcció fins a trobar-me. On ens vam trobar començava la part “trencacames” fins al control de Gisclareny. La vam fer junts, comentant-li tot el què m’havia passat.


Una de les coses més frustrants va ser que quan parava per trucar, o venia un tros pla, la meva recuperació era total! I per això normalment pensava “va, una altra oportunitat”, però a la que començava a pujar de nou, la cosa era molt diferent... El pare tenia el cotxe a 1 km del control (en un punt on es creuava la carretera) però li vaig dir que s’havia convertit en una cosa personal arribar fins a Gisclareny, “marcar” el xip, i retirar-me un cop a Gisclareny. Així que vaig arribar-hi i fins allà l’aventura. Sí que podria haver forçat la màquina fins a Saldes, però no la pujada que quedava de 1000m després de Saldes, aquest era el gran problema sense haver menjat res i amb l’esforç que ja havia fet.


A Gisclareny vam baixar a 3 més que també es van retirar fins a Berga per tornar el xip (20€ fiança) i recollir el record (uns mitjons). Vam parlar que els avituallaments no eren gaire complets, realment no es poden comparar a la Matagalls-Montserrat, per exemple. De beguda només donaven aigua barrejada amb un “isostar” molt xungu, però massa dissolt... No era gens bo, i per això li vaig demanar l’aquàrius al pare. I de menjar tampoc en donaven gaire per triar com ja us he anat explicant en el text; evidentment que ens acabàvem de retirar i havíem de trobar explicacions al “fracàs” ;p , però fins i tot ara, fredament, penso que no són uns grans avituallaments i després de parlar amb en Javi, el meu amic osteòpata, em va dir que va ser un gran error menjar la pasta, un aliment d’absorció lenta... Realment és una bogeria amb l’esforç que portava a sobre i la calor que feia! Era impossible voler digerir allò!
Em va saber molt greu haver-me de retirar i en aquell moment vaig pensar que no estava fet per aquestes curses (la CBXR en realitat és molt més curta i sense tant desnivell); mai m’havia hagut de retirar tot i passar-ho moooolt malament (Marató Amsterdam, Half-Ironman Calella), però bé, l’aventura ha valgut la pena i ho vaig donar tot! També em vaig maleir una mica per tots els entrenaments fets i per no haver-los pogut aprofitar el dia de la cursa, tot i que s’ha de dir que físicament vaig anar molt bé en tot moment fins la retirada, les rampes van ser conseqüència de no menjar aquells darrers quilòmetres, no per la falta d’entrenament. Crec que n’he après moltes coses i ja tinc unes quantes ultres “fitxades” de cara a la tardor. Segons com vagi l’estiu veurem si m’apunto a alguna o no; de moment la Marató del Montseny (novembre) amb una vintena de Fondistes sí que caurà!

L’endemà em va fer molt mal llevar-me just a les 11 en punt, l’hora en què tancaven l’arribada a Berga... Però bé, s’ha de superar! I què millor que una festa sorpresa! El dilluns (2 de juliol) vaig fer 25 anys i la meva xicota (la Yasmina), juntament amb els meus pares em van preparar una macrofesta sorpresa el diumenge a la nit! El millor de tot és que estava tan concentrat en la Núria-Queralt que no vaig sospitar res en tots aquells dies. La sorpresa va ser majúscula... Una vuitantena de persones hi eren presents: família, colla d’amics, companys de la uni (impressionant van venir de Barcelona!), nens del cau, i una representació espectacular dels Fondistes Blanes!!!! :D
He de dir que em va fer moltíssima il·lusió i em va encantar estar tots junts aquell dia. A més la festa en sí va ser perfecte, jo ho resumiria en quatre parts: 1: sorpresa, 2: pastís (espectacular de 10kilos), 3: regals + tots a la piscina vestits i 4: cremat amb guitarra! Tots vau fer que fos especial i que anés perfecte. Després de tot, moltes gràcies a tots per venir i només desitjo que us ho passéssiu com a mínim igual de bé que jo! Va ser genial, no me n’oblidaré MAI!


I aquí s’acaba el meu post sobre un cap de setmana inoblidable per molts motius. Jo me l’havia imaginat mooooolt diferent: sense retirada i sense festa, però al final no em puc queixar!

Ah per cert, això de la Núria-Queralt no quedarà així... ;)

PS. Les fotos de tot plegat al Facebook!