10 de setembre de 2014

Ultra Trail du Mont Blanc 2014, la cursa

Entrades relacionades:
Entrenament UTMB 2014
Ultra Trail du Mont Blanc 2014, la previa

Queda 1 hora per la sortida i aparquem a Chamonix, quin ambient, és espectacular! Ara ja només queda gaudir al màxim d’aquests instants abans de sortir. El camí fins a la sortida és força emotiu, en arribar-hi busquem en Xavi i ens fem 4 fotos, a més, ens trobem en Jordi Tosas, amb qui xerrem ja que el coneixem de Blanes.








Després faig el test de la son (participaré en un estudi que sobre com afecta la son en aquestes curses i en alguns avituallaments faré aquest test per saber com de "despert" estic). Baixem a la sortida i ens col·loquem molt endarrera, els núvols amenacen (tal com deia la previsió) i a les 17:25 comença a ploure un xàfec important… I tothom treient el Gore-Tex i posant-nos-el abans de sortir, realment això ho fa tot encara més èpic. Abans de començar amb la cursa us deixaré aquí una imatge del perfil per a poder-vos situar! :D


La sortida va ser emotiva però també una mica "trista", us explico perquè: vam anar caminant fins a l’arc de sortida (com és normal), però un cop allà pensava que ja correríem però res, seguim caminant pels carrers de Chamonix… Fins a uns 13’ després de passar per l’arc vam estar caminant! Hagués estat més bonic fer tot Chamonix corrent! Just en el moment que ens posem a córrer trobem el pare, la Yas i en Joan, ens diem adéu i ja no ens veurem fins a Courmayeur, al km 78. 


A partir d’aquí en Xavi i jo ens posem en modo "recuperar posicions i trobar el nostre lloc." Hem sortit un pèl enrenre i fem tot el tram fins a Les Houches avançant a molta gent, en aquell avituallament no vam ni parar i vam encarar directament el primer port, el Col de Voza. Hi ha moments en aquesta pujada que la pluja apreta fort, anem tirant junts i seguim avançant posicions tot i que cada vegada menys. La primera part de la baixada és per una pista d’esquí que sembla de patinatge amb tant de fang i després la cosa segueix complicada, en Xavi cau però no es fa mal, al cap d’una estona sóc jo que en un tram de pista inclinada em patina el peu i caic amb el colze a terra. He caigut en una superfície molt dura, crec que la zona de les roderes estava asfaltada i he quedat mig KO, tinc un tallet a la mà i el cop en el colze em deixa "grogui" però sóc conscient que en 5’ estaré altre cop a tope i així és, l’adrenalina funciona molt bé en aquestes circumstàncies! El tram final de baixada enmig de bosc i fent-se de nit es fa complicat sense frontal però aguantem fins l’avituallament de Saint Gervais [km 21 - 3h (20:30) - posició 1120] on hi trobem la family Ripoll i Megía! No m’ho esperava i em fa moltíssima il·lusió. Aquí molt ràpid mengem una mica, posem el frontal i seguim sota una pluja que a estones és força intensa.

Aquí li dic a en Xavi "ara comença una altra cursa", tot i que només portem 21km, ara es comença a fer de nit i toca una pujada llarguíssima d’uns 25km, els primers 10km fins a Les Contamines són un trenca-cames amb tendència a pujar, després comença el port de veritat. Doncs bé, aquests 10km van ser el meu particular infern de la UTMB. No sé què em va passar que entre la pluja, el fang i tot plegat no vaig anar gens fi. El pitjor de tot va ser que em va venir molt de mal d’esquena i al mateix temps em feien mal les cames, era un dolor d’aquells com quan estàs malalt i et fa mal tot, sobretot concentrat en l’esquena. No vaig pensar en cap moment en retirar-me, però si vaig pensar "si això ha de seguir així tocarà patir, i molt, per arribar al final." Amb en Xavi aquest tram anàvem més o menys junts, a vegades se m’escapava una mica i després l’agafava jo altre cop. En arribar a l’avituallament [km 31 - 4h45' (22:15) - posició 1073] vaig parar a fer el test per l’estudi de la son i li vaig dir "fins ara!", després de fer-ho vaig agafar una mica de menjar i em vaig apartar en un banc per tranquil·litzar-me, menjar bé, prendre un paracetamol pel mal d’esquena i treure els pals. Realment estava ofuscat, allò de l’esquena no m’havia passat en cap entrenament i no sabia ben bé què era. Quan em vaig sentir millor, vaig buscar en Xavi, però no el vaig veure; vaig pensar que ja hauria tirat i tranquil·lament vaig continuar. Fins al següent avituallament em vaig anar sentint cada vegada millor i a poc a poc vaig anar trobant millors sensacions. 

En arribar a La Balme [km 39 - 6h30' (00:00) - posició 1039], en Xavi ja no hi era, n’estava gairebé segur que el tenia per davant però m’hagués agradat saber exactament a on. Quan vaig arrencar de nou començava a estar animat, però éren just les 12 de la nit i em va venir un petit baixon per la son; vaig pensar "joder, ara que començava a anar millor em ve la son…" La mini-crisi de son no va ser gaire greu i en menys d’una horeta ja m’acostava a bon ritme al Col du Bonhomme on una colla de sonats animaven a tope tots els corredors. Cal dir en aquest punt dues coses especials de la UTMB, primer de tot, espectacular la gent animant que vam trobar sobretot els primers 50km, jo me’n feia creus, tot i la pluja hi havia moltíssima gent animant! I la segona cosa, que vam ser una fila de corredors ben bé fins al Col de la Seigne al km 60, crec que no hi deu haver una Ultra d’aquestes característiques al món amb 2434 corredors a la sortida, espectacular! Tot i que els primers 15km sí que vam avançar molta gent perquè vam sortir una mica enrere, a partir d’aquí ja vam trobar més o menys "el nostre lloc" i encara que érem un cuc de llums, no costava gaire trobar un forat per avançar, tot i que a vegades sí que es formaven petits taps.

Una vegada a la Croix du Bonhomme [km 45 - 8h12' (01:42) - posició 1050], un baixada molt tranquil·la i on em vaig setir molt bé fins a Les Chapieux [km 50 - 9h (02:30) - posició 974]. Primera sorpresa: control de material, tot correcte. Segona sorpresa: en Xavi surt de l’avituallament just quan jo estic entrant, bona notícia, xerrem sobre quan ens hem separat i ens tranquil·litzem perquè ja sabem "més o menys" a on estem cadascú en cursa, així doncs que ell continua i jo abans d’entrar a l’avituallament canvio les piles del frontal que començaven a fluixejar (teníen una caixa amb ple de piles noves!). Sopa, Coca-Cola i un dels entrepanets de pa bimbo que porto a la motxilla, el de pernil i formatge. En sortir de l’avituallament veig la infermeria, i decideixo entrar-hi per netejar el tall profund de la mà: el tinc ple de fang i segons el gest que faig em fa força mal. Amb les hores que ens queden de cursa encara es podria infectar i seria pitjor…


Després de tot arrenco entre 20-25’ després de trobar-me en Xavi. Ara toca una llarga carretera d’uns 6km amb lleugera pujada fins al peu de l’ascenció al Col de la Seigne. Aquesta carretera ja me l’esperava perquè en Tòfol Castanyer ho va comentar al "Cafè i Consells" el dia abans. Així doncs que res, amunt amb paciència i pas a pas, intentant pair el “sopar” i no perdre el ritme. Un cop entrem al camí de nou, ens queden uns 4km de pujada més dura fins entrar a Itàlia [km 60 - 11h35' (05:05) - posició 979]. No puc dir res més que vaig molt bé i la baixada fins a Lac Combal també la faig amb bones sensacions. Precisament en aquest avituallament [km 65 - 12h19' (05:50) - posició 940], trobo de nou en Xavi, em diu que a les baixades no va fi perquè té una estrebada a l’isquiotibial i segurament per això l’he atrapat, va tirant però al poc de sortir de l’avituallament l’atrapo de nou i anem junts per encarar la "pujadeta" a l’Arête du Mont-Favre [km 69 - 13h30' (07:00) - posició 875]. És en aquest moment que els primers rajos de sol comencen a il·luminar la vessant italiana del Mont Blanc i per fi el nostre cervell es pot entretenir amb unes vistes que ens deixen bocabadats…


A mitja baixada, i a 4 quilometrets del gran avituallament de Courmayeur, hi ha l’avituallament de Col Chécrouit [km 73 - 14h10' (07:40) - posició 859], simplement destacar-ne uns troços de pa amb mel que tant a en Xavi com a mi ens van semblar un delícia i que van suposar un aport energètic dels millors! Baixada ràpida i vertiginosa fins a Courmayeur on hi trobem el pare i en Joan Rondón [km 78 - 14h56' (08:27) - posició 838]. La Yas està a dins el pavelló perquè aquest és un dels punts on puc tenir suport. Un cop dins, m'ajuda moltíssim a fer un bon canvi de samarreta i donar-me el menjar que crec que necessitaré per als propers quilòmetres. 

Ben bé des del km 30 que em fa mal la planta dels dos peus (sobretot el dret), com si tingués una llaga; en alguns moments m’ha molestat molt (sobretot a les baixades), i ara és el moment de veure com està el tema. En treure’m el mitjó hi trobem una bona arruga de la pell (no és una llaga) i tot i que no es veu clar, em penso que la pell està trencada. Vaig a la infermeria i després de mirar-s’ho dos persones (semblen un aprenent i un metge) m’hi posen un líquid amb una agulla que diuen que m’ho ressecarà i després una pomada anti-fregaments, com una vaselina. Mitjons nous a sobre de la pasterada amb la crema i ells mateixos em diuen que tiri milles, que cap problema! :D Ens fotem una bona macarronada amb en Xavi i després de 45 minutets sortim amb les piles carregades a per la segona part de cursa, uns 45km que ens han de portar fins a Champex-Lac, on segurament se’ns farà de nit de nou. Ens acompanyen una mica el pare, en Joan i la Yas i crec que transmetem molt bones sensacions. 



Creuem Courmayeur i encarem la brutal pujada fins al Refuge Bertone, amb en Xavi a davant imposant un bon ritme ens anem menjant corredors i algun "cadaver", és la única pujada que arribem a dalt inclús abans d’esperar-ho… [km 82 - 17h07' (10:38) - posició 800] Bec una mica, trec el meu barret per protegir-me del sol i sembla que en Xavi necessita un petit descans, continuem junts però una petita pujada a la sortida del refugi l’acaba de deixar KO, em quedo una mica amb ell i li dic si necessita res, però ell mateix em diu que tiri i jo en aquest moment em sento eufòric, segurament un dels millors moments, així que arrenco amb ganes de córrer per un tram força “planer” d’uns 7km fins al Refuge Bonatti. 


En aquest tram gaudeixo molt i començo a flipar, "com pot ser que després de 85km em trobi tant bé i tingui aquestes cames?", jo crec que les vistes i la llum del dia van fer molta feina… Arribo molt bé al refugi [km 90 - 18h37' (12:09) - posició 796] i la sorpresa és veure com tot just 5’ després arriba en Xavi, "Cullons, t’has recuperat, no? Jo no he anat precisament a poc a poc…", i em diu que sí, que necessitava un moment de respirar i després ha continuat molt bé. Així que junts de nou, ens disosem a baixar a Arnuva en un altre avituallament “fortet”. En arribar-hi [km 95 - 19h45' (13:16) - posició 810], i després de menjar una mica de sopa i Coca-cola, veig un home que s’està posant als peus la mateixa crema que m’han posat a Courmayeur, em mira i em diu si en vull, i li dic que sí, una mica; així doncs aprofito per posar-me’n i al cap d’una estona em diu que em regala el tub de crema; després de dir-li que no cal, que ell la necessitarà, em diu que en porta més, que no pateixi… Espectacular, moltíssimes, moltíssimes gràcies :D 

Sortim d’aquí després de 20’ i en Xavi està a punt per una altra exhibició, quina pujada! Quin ritme! A mitja pujada reconeixo un dels nois que va venir al "Cafè i Consells" de Salomon (David Vallverdú) i li pregunto com va, diu que bé, però que les pujades ja piquen… Però se’ns enganxa i pim-pam arribem a dalt del Grand Col Ferret [km 100 - 21h22' (14:54) - posició 763]. Entrada a Suïssa els tres junts després d’avançar moltíssima gent i amb boníssimes sensacions! 


Ara toca la gran baixada de la UTMB, uns 20km de descens amb un avituallament a mig camí on ens espera el suport i en Roger Fonseca! Al principi de la baixada sembla que en David va més fi de baixada però acabem els tres junts i seguim avançant força gent. A uns dos quilòmetres de La Fouly ja ens espera en Roger amb ganes de córrer una mica, el "subidón" de trobar-lo és important! Amb ell arribem a l’avituallament [km 110 - 22h51' (16:23) - posició 701] on ens hi esperen els de sempre (pare, Yas i Joan) i també hi ha els seguidors d’en David. Aquí amb 10 minutets en tenim prou i cap a Champex-Lac, el darrer avituallament gros abans de meta. Toca encara una bona estona de baixada per uns camins molt bonics i una pujada força bestial a mig de bosc fins a Champex [km 123 - 25h31' (19:03) - posició 592]. En aquest moment tots tres estem d’acord que comecem a anar "tous", però realment després de 120km ja seria hora… HAHAHA! :D

Ja fa estona que tinc pensat dormir 10 minutets aquí, seguint així les recomanacions del metge que està fent l’estudi de la son. Segons ell és important ni que sigui per "desconnectar" una estona el cervell. Així que vaig ràpid a canviar-me de samarreta i agafar el menjar que necessito (la Yas m’ho té tot a punt!) i un cop net m’estiro 10’ en una carpa que tenen plena de matalassos i mantes. Li dic a en Xavi i en David que vagin tirant, que no es passin amb el ritme perquè intentaré atrapar-los després. Tot i que no aconsegueixo dormir, crec que sí he aconseguit desconnectar una estona. Així que després de menjar uns macarrons boníssims i sopa, arrenco de nou, amb el frontal posat i les darreres llums del dia (són les 8 del vespre) amb la intenció de tirar fort fins atrapar en Xavi i en David que em deuen portar uns 15 minuts més o menys. Després de vorejar el llac i anar una estona planers, seguim una llarga pista en baixada que faig trotant a bon ritme, cada vegada que m’acosto a un grup de corredors penso que deuen ser ells però mai ho són. Al començar la pujada ja és de nit, és un port llarg i vaig amb moltes ganes d’atrapar-los, a molt bon pas. Vaig passant a gent i em començo a desesperar de no agafar-los. Quan ja portem molta estona pujant (o almenys a mi m’ho sembla) començo a cridar "Xaaaaviiiiiiii!! Daaaviiiiiid!!" amb la il·lusió de tenir-los a pocs metres endavant… Però res… Se’m fa molt dur perquè el port es va fent llarg i llarg i costa moltíssim arribar a dalt. Mentalment pensava atrapar-los abans de començar a pujar i no estava preparat per fer-ho sol a un ritme fort i amb l’angoixa de voler trobar-los. En arribar al control (una mica després del port) tinc l’esperança que hi siguin però tampoc [km 135 - 28h47' (22:19) - posició 546]. La baixada també se’m va fer llargueta i molt tècnica en algun tram (de fet aquí en Xavi va trencar un pal), fins ara les baixades havíen sigut molt bones però aquí (precisament al final) hi havia algun tram "durillu" (i a més a més, després de molts quilòmetres a les cames…). 

Així doncs que arribo a Trient [km 140 - 29h46' (23:17) - posició 541] molt ofuscat i l’únic que els dic a la Yas, el pare, en Joan i en Roger és: "En Xavi! On és en Xavi? Quant fa que han passat? Que m’esperin, vull anar amb ells!" La Yas surt corrent com no l’he vist mai cap a l’avituallament per frenar-los si marxen. Per sort sí que hi éren, així que faig un avituallament curt perquè no es refredin que ja porten una estoneta. Surto d’aquí metalment molt tranquil pel fet d’anar de nou amb ells i conscient que queden menys de 30km per meta, i veient que amb paciència no hi hauria d’haver cap problema per acabar! :D



Aquesta pujada es fa de nou llarguíssima, no tenim cap referència d’on s’acaba perquè costa molt veure els frontals de la gent, i sembla que no pari mai de pujar. Aquí en David té una mica de problemes de somnolència i se’ns queda una pèl enrere. En el control del coll, Catogne [km 145 - 31h37' (01:08) - posició 496], l’esperem i baixem junts cap a Vallorcine, Déu ni do amb la baixadeta, altra vegada una part final empinadíssima, que amb les cames que portem es fa difícil de baixar! Arribem a Vallorcine [km 149 - 32h54' (02:26) - posició 496] amb 33 hores i només ens queden 19km amb 1000m d+, tot i el cansament estem molt animats i contem que amb 4-5 hores podem arribar a Chamonix!!! És a dir que podrem baixar bé de les 40 hores que era un dels meus objectius, a més anem a la posició 496 o sigui que molt contents.  

Segons el perfil tenim uns 3km de pujada "suau" fins al Col des Montets, els fem molt bé, però en arribar-hi i mirar amunt, veiem ple de frontals que pugen amunt i amunt i amunt i que a vegades es confonen amb les estrelles… Són les 3 de la matinada i la somnolència comença a jugar males passades, aquesta pujada és mortal, un ziga-zaga amunt infinit i ple de pedres. Unes pedres que a vegades semblen altres objectes: llibres, sabates, roba… A més, el frontal em comença a fallar, així que m’aturo i el canvio per l’altre que portem. En Xavi se’ns escapa una mica, però en David i jo seguim junts i m’espera mentre em menjo una barreta perquè tinc gana. Tot i haver menjat i que s’ha emboirat i que s’ha girat un vent molt fred començo a sentir que m’adormo, i en David em dóna un "Isostar Energy Shot" i em diu: "no te’l prenguis tot que sinó després no dormiràs…" HAHAHA! Quan ja ens sembla que hem arribat a dalt, encara queda un bon tram saltant entre pedres, en plena nit, amb vent i boira i jo amb un "pajarón" important. En fi, que després del mal tràngol del quilòmetre 20 al 30, aquí estic tornant a passar una mala estona, tot i que aquesta vegada ho trobo normal després de tot el "tute". Finalment passem control de La Tete aux Vents [km 158 - 35h58' (05:30) - posició 491] gairebé 3 hores després de sortir de Vallorcine. Ara en teoria toca baixar fins a La Flegere: I UNA MERDA! Potser baixa una mica, però amb tantes pedres, la boira, el cansament i tot plegat sembla que seguim pujant… Duríssim. Comença a sortir el sol i abans de La Flegere trobem en Xavi que ens està esperant assegut en una pujadeta final on em menjo un dels entrepanets personalitzats que porto a la motxilla. Només dir-vos que ens ha costat una hora fer tres quilòmetres que en “teoria” són de baixada [km 161 - 37h06' (06:37) - posició 493]. Avituallament ràpid i avall. En començar a baixar estic una mica decebut perquè havía anat molt bé tota la cursa i aquesta pujada final sé que he frenat una mica en Xavi i en David i m’ha sabut greu, no vull acabar la UTMB amb males sensacions!!! Però sembla que el meu pa bimbo m’ha sentat molt bé i començo a agafar-li el "tranquillu" a la baixada, començo a apretar i veig que els mals van desapareixent i m’ho començo a passar bé, quan miro enrere no em segueix ningú :D Els vaig esperant perquè em tinguin a la vista, però arriba un punt que apreto perquè sé que em trobaré un Chalet molt bonic "La Floria" i allà pararé un moment per guardar-ho tot i quedar-me amb la samarreta de la CBXR que vull entrar a meta. Fins arribar a "La Floria" més d’una vegada em sembla que un conjunt d’arbres són el chalet, però resulta que no... (Aiiiii la son...) En arribar-hi ràpidament em trec la roba i quan ho tinc tot a punt arriben ells, per fer junts els darrers 3 km abans de l’arribada! En entrar a Chamonix no hi ha gaire ambient (són les 7:50 del matí), però de seguida trobem la family d’en Xavi, la d’en David, en Tomàs Megía i el meu suport que tot just arriben en cotxe!!! HAHAHA, hem baixat tan ràpid que han calculat malament! :D Ens acompanyen fins a meta on entrem els tres junts després d’una gran aventura! Encara els hem donat temps al meu pare, la Yas, en Joan i en Roger d’aparcar i de veure’ns arribar.

[km 168 - 38h20' (07:54) - posició 479]

Quina gran aventura, és difícil d’explicar després d’un any molt complicat per culpa de la "pata de ganso" del genoll, haver pogut arribar a meta. Les possibilitats d’èxit al febrer eren nul·les, inclús a l’abril no ho veia clar, però a partir del maig tot ha sortit rodó per a poder arribar després de 38h20’ i en posició 479 (30% dels arribats). Per mi, tot un èxit, mooolt millor del que em podia imaginar. M'he quedat molt sorprès de poder córrer gairebé totes les baixades; pensava que a partir del km100 córrer seria una missió complicada, però crec que hem mantingut un ritme força constant i coherent durant els 168km, és evident que s'ha reduit una mica els quilòmetres finals, però és normal després de 30 hores... Muscularment al·lucinat, serà que per fi he fet bé la feina. Ara ja puc dir que aquest entrenament és bo per a entrenar la UTMB! :D És un entrenament molt meu però crec que he trobat l'equilibri amb les sessions de piscina, a Malgrat per treballar estiraments i el tronc superior i finalment els entrenaments corrent, contentíssim!


Gràcies a tots els que em vau seguir on-line. Gràcies a la tecnologia, desde Blanes mateix sabíeu exactament per on anàvem en cada moment i jo n'era conscient! Cada vegada que passava per un dels moltíssims controls pensava que algú ho havia vist, tal com jo segueixo molts Fondistes quan van altres curses, és brutal! I després ho vaig comprovar tant al Whatsapp com al Facebook, moltíssimes gràcies pels ànims!!! També als grans suporters Yas, pare, Joan i Roger, quins cracs! En una cursa així hi ha moments que estàs completament "a la teva bola", però saber que estaríeu en el següent punt va ser crucial durant la cursa i també una tranquilitat alhora de preparar la cursa i carregar-vos una motxilla gegant amb ple de coses "per si un cas"... HEHE! :D Sobretot a la Yas que no només ha hagut d'aguanr la cursa sinó tots els dissabtes fora entrenant i tots els nervis que provoca una cursa així ;) En David va ser un gran company de cursa, i li agraeixo moltíssim que m'esperés a la Tete aux Vents quan vaig tenir una crisi important, realment em va ajudar moltíssim. I finalment en Xavi; jo creia que tindríem ritmes similars però no havíem entrenat cap dia junts així que fins el mateix dia de la sortida no ho vam saber. Ens vam entendre molt bé i si ens separàvem sabíem que ens tornaríem a trobar. Fa 3 anys vaig fer la meva primera Ultra amb la intenció de córrer, la mítica Matagalls-Montserrat; curiosament aquell dia vaig coincidir amb en Xavi (que ja era un expert en Ultres) i vam anar gairebé tota la cursa junts, tot i que no ens coneixíem gairebé de res; des d'aquell dia hem coincidit a un parell de curses però mai a mateixos ritmes i ara per mi ha sigut molt "autèntic" haver fet la més gran de les Ultres amb ell altra vegada! Merci Xavi per tots els consells i per haver estat un gran company d'aventura :D

Poca cosa més a dir, ja veurem què vindrà ara... Tinc algunes il·lusions que m'agradaria fer quan abans millor: intentar baixar de 3 hores en una Marató i fer un Ironman. No tenen res a veure amb la UTMB però és el que em fa il·lusió ara mateix. A veure si els músculs m'ho permeten i ens podem veure ja sigui a l'asfalt, en un triatló o a la muntanya! Gràcies per arribar fins aquí i llegir tot aquest "rotllo", fins la propera! :D



4 de setembre de 2014

Ultra Trail du Mont Blanc 2014, la prèvia

Entrades relacionades:

No sé com començar... Serà molt difícil que l'entrada estigui a l'alçada de la cursa, en Pede va escriure un cop al Facebook això: "En Marató seria Nova York, en Muntanya seria Zegama, en Orientació seria Jukola i en Ultres seria UTMB." Queda clar que és una Ultra especial, Chamonix, allà on va néixer l'alpinisme, un lloc simbòlic i una competició donant la volta al massís del Mont Blanc, passant per 3 països (França, Itàlia i Suïssa) en un recorregut de 168km i 9600m de desnivell positiu. 


Doncs bé, he de reconèixer que si tinc la possibilitat de participar-hi és gràcies a una conjunció d'estrelles i que encara no he entès el perquè:

1) Després de la retirada a Núria-Queralt vaig desconnectar molt i no volia pensar en córrer, però a darrera hora vaig tenir un "rampell" i em vaig inscriure fora de plaç a la Ultra Rialp Matxicots (em van donar un dorsal d'un corredor que s'havia lesionat 15 dies abans de la cursa). Gràcies a això vaig aconseguir els punts que em faltaven per pre-inscriure'm per l'edició de 2013.

2) Com és normal, no va tocar el primer any, però el segon any tens el doble de possibilitats. El tema és que després de Marató de BCN va començar el calvari del genoll i a més a més no va tocar el sorteig de Cavalls del Vent que era la que em feia més il·lusió de fer. Però com que no podia córrer tampoc vaig buscar alternatives i ja donava per perdut poder-me pre-inscriure de nou al Mont Blanc (i per tant perdre el doble de possibilitats).

3) A quinze dies de Cavalls del Vent, em truca en Manel (de Dorsal.Cat on escrivia articles d'Ultres) que ens oferien la possibilitat d'inscriure'm a Cavalls del Vent. Ho havíem demanat al maig perquè sabem que guarden dorsals per compromisos però al juliol ja vaig pensar que si no havíen dit res era gairebé impossible. Vaig fer Cavalls sense entrenar de córrer, tot i que aquell estiu m'havia cascat moltíssims quilòmetres de BTT i a més a més en grans i llargues aventures (Cadí, Carrilet i Camí de Cavalls). Així doncs, segona campanada i segona pre-inscripció a UTMB!

4) Al gener ens toquen els dorsals per participar-hi però enlloc d'alegrar-me, no ho veig gens clar. Tot i que a Cavalls el genoll no va molestar després va tornar-hi i ho veia molt magre. La setmana després del sorteig vaig començar a visitar traumatòlegs sense aconseguir treure'n l'aigua clara. Però la darrera conjunció d'estrelles estava a punt de donar-se. A la feina (CEAB), anàven a nedar a l'Olympic de Lloret amb uns "bonus" de 12 entrades que sortien molt bé de preu i també amb ells (sobretot en Xavi Torras) vam començar a fer sortides en BTT. Crec que tant la piscina com la BTT, van ser crucials per superar els problemes que tenia al genoll quan corria, i així em vaig plantar a l'IM70.3 de Calella que va anar molt bé i era la última oportunitat per decidir si podria anar a la UTMB o no!

Imagineu-vos tot el que ha hagut de passar simplement per poder tenir la oportunitat de participar-hi... tela! N'estic segur que la història de cadascun dels 2434 corredors que vam prendre la sortida és tan o més apassionant que aquesta, i encara més si tenim en compte els corredors que vénen del Japó (una pila), Sud-Amèrica o Austràlia i Nova Zelanda... Si per mi participar-hi és una cosa única imagineu-vos per ells... Fa posar la pell de gallina, les coses que pot arribar a fer la gent per passar-se 40 hores patint com uns cabrons! Màgic.

Doncs bé, un cop ja tens el dorsal, cal fer un bon entrenament per tenir opcions d'acabar-la que és el somni de tots els que serem a la sortida, tot i que sabem que 4 de cada 10 no acabaran... I encara més complicat pel fet de ser la primera cursa de 100 milles que afronto, és a dir que no sé com ha de ser l'entrenament ni com reaccionarà el meu cos a tantes hores de tralla. Començo a entrenar seriosament (tot i que ja tenia la base) a principis de juliol i per sort, tot surt bé fins al darrer dia tal com vaig explicar a la darrera entrada al blog.

I així ens plantem en Xavi Ripoll (amb tota la family) i jo amb la Yas cap a Chamonix (l'Helio també estava inscrit però arrossega una lesió i ho ha aplaçat per l'any vinent), amb les piles carregades i amb ganes de passar uns bons dies abans de la sortida divendres a les 17:30. Marxem dilluns al matí i el trajecte va molt bé fins Montélimar on trobem el pitjor embús que mai hem passat, 4 hores per fer 20km... A ritme d'Ultra HAHA! Sort que en Tomàs Megía està a Chamonix i pot tramitar el càmping; al final vam arribar-hi passades les 11 de la nit. La bona notícia és que just arribar i connectar-me a internet em diuen que sóc un dels 10 escollits per anar a fer un “Cafè i Consells” amb l’equip Salomon Spain (em vaig inscriure a un sorteig) el dijous a la tarda! :D

Dimarts arranca plovent, tal com deia la previsió, volíem sortir a córrer però tal com pinta la cosa al final ens quedem a la cabanya fent el ronso. De totes formes jo estic una mica "ofuscat" perquè des del dissabte que em torna a molestar el maluc esquerra (sembla ser que és el psoas-iliac). El dolor (molèstia) apareix en aixecar la cama, sobretot a les pujades i va aparèixer per primer cop després de fer Carros el 19 de juliol. El problema va ser que ajudant a Sant Bonós (cursa popular de Blanes), el dissabte abans de marxar, vaig haver de pujar mil cops a un camió una mica alt per baixar aigües i vaig forçar massa precisament aquest gest ("gajes del oficio" que diuen). Després de Catllaràs en un parell de dies va marxar el dolor, i en alguns entrenaments m'ha molestat però marxava ràpid. Aquesta vegada, en canvi, som dimarts i encara em molesta i com que tinc ganes de veure com em sento, a les 2 del migdia surto a córrer (ha afluixat una mica la pluja), vaig fins a Chamonix pel costat del riu (el càmping on estem, Les Deux Glaciers, està a Les Bossons), faig la foto de cortesia a l'arc de sortida (que tenia moltíssimes ganes de veure) i torno. Una horeta, la cama força bé! 

Per la tarda anem a fer una volta per la fira del corredor. Em trobo a l'apartat de curses en Jordi d'Sport HG i també xerrem amb l'Eduard Jornet de la VCUF, també hi ha en Gerard de Klassmark i ens fem una foto per enviar-li a la meva cosina que són molt amics! Després de passar una estona anem cap a la zona de marques i m'apunto a uns quants sortejos per si hi ha sort, i de sobte la Yas em diu: "Mira aquest quines ungles, totes negres, em pensava que era una dona que les duia pintades!", i quan aixeco el cap: Anton Krupicka... HAHAHA! :D No dubto en demanar-li si m'hi puc fer una foto, tot un mite!

Dimecres al matí sortim a córrer amb en Xavi i en Tomàs, fem una mica de desnivell fins a "Le Petit Balcon Sud" que queda just davant del càmping i tornem resseguint el riu desde "Les Gaillands". Força bones sensacions tot i que només 1h15'. Després d'això cap a la piscina amb la Yas (ja la coneixíem de les vacances l'any passat i hi volíem tornar!). Aprofito per fer mitja horeta de natació com faig a l'Olímpic i després a gaudir del Jacuzzi i unes vistes espectaculars!





















Ben dinat toca un dels grans moments, anar a buscar el dorsal! Doncs resulta que tothom hi va anar a la mateixa hora perquè hi havia una cua que tela... En fi, com que no tenim cap pressa anem fent i passant pels diferents filtres: ensenyar DNI, control material (4 articles aleatoris de tot el que s'ha de portar), entrega dorsal, enganxar xip a la bossa, entrega samarreta i finalment una bosseta per no llençar les coses a terra. Tot un show! Deprés ens trobem amb en Pere i en José, dos Fondistes que corren la CCC (cursa de 100km que segueix la segona meitat del recorregut de la UTMB).


Ben sopat anem a l’altre costat del riu per veure arribar els primers de la TDS (una altra de les curses que es fan durant la UTMB) de 120km. No arribem a veure en Toti Bes que va quedar tercer però sí que veiem del 5è al 7è!

Dijous matí havíem planificat una sortida tots junts (família Ripoll i família Megía) al Lac Blanc, una excursió que ens va quedar pendent de les vacances de l’any passat. Però en llevar-me, encara segueixo sentint molèsties al maluc, i tot i que em feia molta il·lusió prefereixo descansar tot el dia a veure si la cosa millora perquè porto una “rallada” mental important per culpa del maluc… De totes formes anem amb ells fins a dalt a La Flegere amb telefèric (darrer avituallament de la UTMB) i després a l’Index amb telecadira, des d’aquí ells comencen l’excursió fins al Lac Blanc i després baixada fins a La Flegere altra vegada. Nosaltres ens quedem una estona llegint i contemplant les magnífiques vistes de tot el Massís del Mont Blanc que són espectaculars!!!


A la tarda toca anar a fer el cafè amb l’equip Salomon! Realment em fa força il·lusió poder compartir una estona amb aquests cracks: Iker Karrera, Tòfol Castanyer i Nerea Martínez. La Nerea ha quedat tercera de la TDS i ha de marxar a l’entrega de premis. Així doncs que ens quedem xerrant una horeta amb els dos que correran UTMB. Al final ens regalen una gorra que ens la firmen si volem i em faig una foto amb en Tòfol. Tots dos m’han semblat molt bona gent i ja sabreu que finalment van acabar segons a la Ultra deixant una de les imatges de la cursa a l’entrar agafats de la mà a meta!


Després de tot aquest bon rotllo vaig a la fira del corredor a la parada d’”Active Patch 4U” (pedaços per lesions) i els explico el problema que tinc al maluc, em posen quatre pedaços i torno cap al Càmping a descansar que tot just queden 24 hores per la sortida.

Molt bona última nit, em llevo amb una mica de millors sensacions al maluc. Una part del meu cap diu que al passar els quilòmetres marxarà i una altra em diu que no. El problema és que he arrossegat el neguit tots aquests dies i em moro de ganes de començar per veure com va la cosa… A les 9:20 marxem amb la Yas direcció a Ginebra per anar a recollir el meu pare i en Joan Rondón que vénen amb avió per a fer el seguiment! Tot va perfecte i a la 1 del migdia ja som al Càmping fent una macarronada tots junts. Queden unes quatre hores per a la sortida i intento fer una migdiada però no puc, al final acabo llegint “Nascuts per Córrer” que el vaig començar aquí i ja vaig per la meitat. Tot i no dormir em relaxo força fins a les 3 de la tarda quan començo a preparar totes les coses! El cuquet comença a ser gros i ja no penso gens en el maluc, tinc moltíssimes ganes de començaaaaar! Això serà brutal!


A la propera entrada explicaré com va anar la cursa de dalt a baix!!!! :D