1 de maig de 2012

Transpirinenca 2008



Després de 3 anys i 7 mesos, el passat cap de setmana vam acabar allò que físicament ja estava acabat, però faltava acabar-ho emocionalment: veure el mar, olorar-lo, tocar-lo... I sobretot trepitjar les magnífiques terres del Cap de Creus.
No recordo gaire bé com es va plantejar la Transpirinenca en un primer moment; segurament és el més bèstia que he fet en la meva vida, i no sé si hi haurà res que ho superi alguna vegada... La qüestió és que el dia 3 de setembre de bon matí, els germans Xavier i Carles Pascual, en Joan Pitarch i jo mateix, començàvem una gran aventura al Cap Higuer, tot banyant-nos nuus a la platja d’Irun. Una aventura que havíem de fer en 19 dies perquè començàvem la Uni i els Pascual ballaven amb l'Esbart, no ho podíem allargar més... Això significava una mitjana de 42km al dia (total 795km), amb motxilles i totalment autònoms (carregant tenda, màrfega, sac, menjar...), a més tenint en compte que la travessa dels Pirineus no és especialment plana... Més aviat hi ha força desnivell acumulat, ja ens entenem.
Així va començar la més gran de les bogeries, i amb unes “bambes” The North Face acabades de comprar i que no vaig tenir temps d’adaptar al meu peu, conseqüència: llagues a partir del 2n dia.
Personament els primers dies ho vaig passar molt, molt, molt malament; a la pròpia duresa de la gesta hi havia de sumar les llagues que en certs moments em van fer molt de mal, dies que no s’acabaven mai, pujades i més pujades i baixades i més baixades. Els inicis també van ser una mica avorrits pel què fa als camins: moltes pistes i pocs corriols. Per sort, el 4t dia ja vam entrar a Aragó i el paisatge va canviar radicalment, tornant-se tot molt més salvatge i abrupte, cosa que m’agrada molt més: aquells corriols plens de pedres, muntanyes ben altres sense vegetació, rierols, llacs d’alta muntanya...
Vam seguir a fons fins a Ordesa, on vam dormir al concorregut refugi de Goriz, on tenim una fotografia que jo crec que defineix la felicitat absoluta del descans i el menjar calent:


L’endemà tot baixant a Pineta els Pascual van marxar perquè tenien actuació de l’esbart, tornarien al cap de 3 dies. En aquell moment les distàncies ja s’havien estabilitzat i semblava que si seguíem a aquell ritme podríem arribar (ben justos) al Cap de Creus. A en Joan i a mi ens va enganxar una tempesta important al Coll d’Estós, amb pedregada d’aquelles importants inclosa... Per sort aquella nit la vam passar a Benasc, on vam poder menjar bé i fins i tot anar de compres. L’endemà ja vam entrar a Catalunya! Cosa que va suposar un gran pas endavant (psicològic) i veure-ho tot més possible. A aquestes alçades ja estava acostumat al dolor de les llagues i ho portava més bé tot plegat... De totes maneres aquell mateix dia ens vam aventurar a arribar al refugi de la Restanca, tot entrant al Parc d’Aigüestortes, però una forta nevada (no estàvem preparats per neu) ens va fer tirar enrere quan ja havíem fet gairebé tota la primera pujada... Vam acabar dormint a l’Espitau de Vielha i l’endemà vam decidir agafar-nos descans (la nevada havia sigut important i creuar Aigüestortes era una temeritat), així que vam passar el dia a Vielha on vam dormir-hi i vam conèixer un noi canadenc (Adrian) molt amable. L’endemà al matí un autobús ens va portar fins a la Guingueta d’Àneu on ens vam trobar amb els Pascual per continuar amb la segona part de la Transpirinenca. Tot i saltar-nos un petit tram d’uns 48km, cal dir que aquell dia de descans va ser molt positiu i necessari. Amb les energies “recarregades”, vam continuar pim-pam-pim-pam... Creuant paisatges magnífics com la Pica, l’entrada a Andorra pel duríssim port de Baiau, Coma-Pedrosa, Engolasters, el Puigpedrós... Genial recórrer cims i zones conegudes! Desde Puigcerdà vam enfilar amunt fins a Planoles on vam dormir en un càmping i vam menjar uns macarrons espectaculars al Casino. Durant aquest viatge qualsevol menjar “calent” va ser llargament venerat pels nostres sentits (sobretot gustatius) i també pels nostres “soferts” estómacs!
Els dies passaven i semblava possible poder arribar el diumenge 21 de setembre al migdia al Cap de Creus. Recordo una enorme felicitat en coronar el Coll de Noucreus tot sortint de Núria. Allà dalt vaig pensar que ho faríem, que ja ho teníem, quedava un petit gran esforç de 4 dies i ja estaria fet.


Malauradament aquella mateixa tarda vaig començar a tenir uns dolors estranys al turmell que l’endemà es van acompanyar de dolors al genoll, de totes maneres això no va impedir de continuar i seguir caminant i caminant i caminant! Divendres al matí sortíem de Molló i ja teníem el plànning del final del viatge: aquell dia intentaríem caminar tant com poguéssim durant la nit, no pararíem quan es fes fosc, caminaríem les màximes hores que el cos ens permetés; per fer-ho vam beure red-bull, llet, coca-cola (depenent de les nostres preferències) en un càmping on vam sopar i fins i tot ratafia a mitjanit. Així vam anar fent fins que ens vam cansar i vam acabar dormint al ras, sense tenda. La idea per dissabte era començar a caminar de bon matí i no deixar de caminar fins arribar al Cap de Creus diumenge sobre les dues del migdia.
Però aquella nit al ras i les begudes prèvies van tenir els seus efectes; bé, segurament l’acumulació de tantes hores, quilòmetres i desnivells també hi van tenir alguna cosa a veure... El tema és que en Xavier es va aixecar una mica marejat sense gana i traient una mica de sang pel nas, en Carles tenia diarrea i en Joan i jo... anàvem més o menys “bé”. De totes maneres en arribar a Maçanet de Cabrenys vam decidir deixar-hi les motxilles (Molí d’en Robert) i quedar-nos només amb una, amb el necessari per passar la nit i poder arribar "sans i estalvis" al Cap de Creus. La diarrea d’en Carles s’aguditzava i a la Vajol (Ca la Conxita) va haver de prendre un “sal de frutas”, i jo em començava a trobar ben estrany, com si tingués febre però sense estar constipat, un paracetamol ho va mig solucionar però les sensacions no éren gens bones. Vam continuar com ànimes en pena fins a La Jonquera on vam arribar-hi més tard del compte i es complicava el fet d’arribar al Cap de Creus abans del migdia de diumenge. Però la solució va ser ben fàcil, en treure’m les sabates i els mitjons va arribar la sorpresa:


Sí, sí una llaga ben ben infectada: d’aquí venia la febre! Després de llargues deliberacions considerant les possibilitats d’èxit (arribar a temps al cap de Creus) i sobretot la nostra condició física, vam decidir deixar-ho estar a La Jonquera i vam tornar cap a Blanes/Barcelona amb una certa angoixa interior.

A la segona línia he dit que “físicament” ja estava acabat, suposo que ja heu entès perquè ho dic, no? La única manera d’acabar-ho seria fer-la tota de nou, però la vida no dóna tantes oportunitats com aquesta i si volem conservar una mica la salut millor no fer-ne gaires com aquesta... De totes maneres calia “matar” aquest últim tram, de La Jonquera al Cap de Creus, a poder ser en un dia per demostrar que la nostra idea era totalment realitzable i a més per poder oblidar-nos definitivament d’aquesta bogeria. Al següent post explicaré com va acabar l'aventura de La Jonquera al Cap de Creus!

Fins ben aviat! :)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada